Esport i justícia social: discapacitat
Durant aquest tema també hem abordat la discapacitat en relació amb l'activitat física i l'esport i hem vist diferents concepcions d'aquesta, tant en la societat en general, com en l'esport en particular. Vos deixe un article que explica els diferents models d'atenció a la discapacitat que hem vist a classe i les seues concepcions de la salut. També vos adjunte un altre article que aborda de manera crítica la concepció heroica de la discapacitat que moltes vegades trobem en l'àmbit esportiu, així com el vídeo d'Stella Young que hem vist. En aquesta entrada podeu reflexionar sobre el que hem vist a classe, el contingut dels articles, o continuar la reflexió final sobre les barreres socials i de l'entorn que dificulten a les persones amb discapacitat practicar activitat física i esportiva.
Avui en classe hem estat tractant l’aspecte de la discapacitat i més profundament en l’àmbit esportiu, tema del qual no es parla tant o no està tan normalitzat des d’una manera respectable per a tothom.
ResponderEliminarSegons els articles llegits, hi ha molts models de discapacitat: el mèdic, és aquell més polèmic i rebutjat, que afirma que la discapacitat és un problema individual, una anormalitat que ha de ser tractada o corregida; el social, on defineix la discapacitat com al fruit de les diferents barreres socials, les quals s’haurien d’eliminar per promoure la inclusió; i finalment el social-relacional, on detalla que la discapacitat és la mescla dels factors socials i les experiències corporals de cada persona. Arran d’aquest, sorgeix el model socioecològic, el qual promou la salut i està destinat més enllà de promoure l’activitat física, sinó en programes més complets, sostenibles i ajustats a les necessitats reals del col·lectiu.
Amb aquesta reflexió s’observen les diferents classificacions d’aquest concepte. Per això, al mateix temps també hi ha moltes maneres d’abordar-lo, analitzar-lo i interioritzar-lo per donar-li una visió o una altra a la societat. En aquest cas, actualment el que està ocorrent és totalment oposat. La visió heroica, és a dir, aquella que caracteritza a una persona en discapacitat com a un exemple de superació i figures inspiradores per les seues experiències, s’intenta adoptar amb les millors intencions possibles. Tanmateix, si s’analitza des de la perspectiva de les persones amb discapacitat, l’únic que pot generar són esteriotips que les inferioritzen. Açò també està molt lligat al terme de superdiscapacitat, el qual s’atribuiex a aquelles persones amb discapacitat que aconsegueixen objectius “impossibles” per la seua condició. Al final tot el que es crea és una cosificació d’aquestes persones per inspirar a altres, i sols per tindre discapacitats les fan més excepcionals fent activitats diàries.
Així mateix, cada vegada són més discursos amb connotacions negatives on s’infravalora a les persones en discapacitats amb la típica pregunta de: “si una persona amb discapacitat pot fer-ho, tu que eres “normal” i no en tens cap, per què no pots? No tens excusa”.
Personalment, l’arrel del problema està en com la societat ha interioritzat la concepció de discapacitat, al final inconscientment ho atribuïm a un defecte o característica que hauríem de lamentar, generant al mateix temps un sentiment de soberbia. No obstant si ens parem a veure el seu significat sols s’expressa la dificultat d’una persona de realitzar certes activitats, però en canvi, en altres activitats estes persones poden ser igual de capacitades o més que altres considerades sense discapacitat.
Per tant, el respecte i la visió cap a altres persones és fonamental ja que no ens caracteritzem per fer-ho tot perfecte i açò no està malament. Sols que s’ha d’intentar adaptar el màxim possible l’entorn per a que totes les persones puguen superar les seues discapacitats i potenciar les seues capacitats, ja que tots en tenim d’unes i d’altres. I així poder tindre una vida més inclusiva, fàcil i amb el màxim respecte possible.
Duranto los ultimos años los medios de comunicacion han hecho una campaña importante y se han llenado la boca con la inclusion de las personas con discapacidad y es cierto que fuera del ambito deportivo ha habido mejoras y adaptaciones, pero si nos centramos en el sector deportivo esto es practicamente nulo.
ResponderEliminarTal y como hemos visto en clase las unicas figuras referentes son deportistas paralimpicos(de elite) los cuales estan a un nivel que muy poca gente puede alcanzar, estoy seguro que practicamente nadie ha visto a deportistas con discapacidad a nivel recreativo, la gente con discapacidad tiene mas dificultades para practicar deporte y no precisamente por su discapacidad, sino por el entorno, no se da visibilidad a federaciones o equipos a nivel recreativo para personas con discapacidad.
Sumado a esto se suma la vision que dan los medios acerca de los deportistas con discapacidad, siempre se les pone como heroes y como ejemplos de superacion, esto esta muy bien sobre el papel pero este mensaje a mucha gente le puede llevar a frustraciones y a no practicar deporte porque le pueda parecer demasiado dificil o complicado.
Como conclusion y bajo experiencia personal creo que el problema viene de raiz, una mentalidad que llevaos arrastrando muchos años sobre las personas con discapacidad tratandolos de diferentes cuando no es asi, poco a poco la mentalidad esta cambiando y la sociedad se esta adaptando a estas personas, pero en el ambito del deporte aun queda mucho por hacer.
Miguel Vázquez Fernández
ResponderEliminarLa discapacidad en el deporte debe tratarse desde la igualdad real de oportunidades, garantizando su accesibilidad, entrenar y competir con seguridad sin barreras. Para ello, es importante ser inclusivos al 100% cuando la discapacidad no altera el rendimiento deportivo. En los casos que sea limitante para la competición, sería necesario competiciones especiales para su discapacidad .
ResponderEliminarSe debe mejorar la formación de entrenadores y gestores hacia el trato a la discapacidad, asegurar la accesibilidad universal en instalaciones y dar mayor visibilidad al deporte adaptado normalizándolo evitar el paternalismo. Todo esto exige financiación pública y privada , no debe enfocarse únicamente en el deporte de élite o paralímpico sino para todos/as personas con discapacidad.
Quan parlem d’activitat física, moltes vegades pensem que qualsevol pot fer esport si vol. Però la realitat és que per a moltes persones amb discapacitat no és tan fàcil. No és només cosa del seu cos, sinó de tot el que els envolta.
ResponderEliminarPer una banda hi ha les barreres socials. Encara hi ha molta gent que pensa que les persones amb discapacitat “no poden” fer esport o que és massa arriscat per a elles. Eixe pensament fa que moltes vegades no se’ls anime, ni se’ls done suport, ni tinguen els mateixos recursos. A més, el deport adaptat quasi no ix en els mitjans, i això fa que parega menys important o com si fora “de segona”.
Per l’altra banda estan les barreres de l’entorn. Moltes instal·lacions no estan adaptades: rampes inexistents o mal fetes, vestuaris difícils d’utilitzar, piscines sense grua, materials que no s’ajusten… i fins i tot problemes per arribar, perquè no hi ha transport adaptat. També falta personal format en esport adaptat, i això fa que moltes activitats no siguen ni segures ni adequades. En alguns pobles directament ni existeixen programes per a persones amb discapacitat.
Tot això provoca que moltes persones no puguen fer esport amb normalitat, encara que tinguen ganes. I és una llàstima, perquè l’esport va molt més enllà de posar-se en forma: ajuda a la salut mental, a fer amistats, a sentir-se més autònom i a integrar-se en la societat.
En resum, si volem que l’esport siga realment per a tots, hem de canviar la mentalitat i adaptar millor els espais. Com a futurs professionals de l'esport, hem de tindre clar que la discapacitat no és el problema; el problema són les barreres que encara no hem eliminat.
D’aquesta classe no tinc moltes idees noves que aportar, però m’ha paregut molt interessant, ja que mai m’havia parat a pensar de veritat en com és fer esport amb una discapacitat. Sempre ho havia vist des d’una perspectiva molt superficial (gent que “supera” obstacles), encara que després de la classe de Joan i del vídeo d’Stella Young, m’he adonat que la realitat és molt diferent. La major part del que limita no és el cos, sinó tot el que hi ha al voltant; és a dir, l’entorn, les infraestructures i la manera com la societat pensa. Aquesta reflexió m’ha fet veure que moltes vegades donem per suposat que les coses són accessibles i iguals per a tothom, però la realitat quotidiana és molt més complicada i injusta del que solem imaginar.
ResponderEliminarUn exemple que em va impactar moltíssim és el de la nostra facultat de l’esport, on els ascensors no permeten que una cadira adaptada puga arribar a les instal·lacions esportives. És a dir, es tracta d’un espai on se suposa que es promou l’esport i la salut per a tothom, adaptat per a tot tipus de necessitats, però la realitat és molt diferent, degut a que les instal·lacions no estan pensades ni ajustades a totes les persones. Això em va fer reflexionar sobre quantes altres situacions semblants passen desapercebudes en gimnasos, piscines o pistes esportives: des de vestuaris difícils d’utilitzar, materials inadequats fins a rampes mal construïdes. La gent que no necessita adaptacions gairebé mai se n’adona, ni és conscient de les limitacions que l’entorn pot imposar, i no perceben com aquestes afecten les capacitats de les altres persones.
A més, és cert que la visió heroica que es dona moltes vegades a les persones amb discapacitat pot ser més perjudicial que positiva. Quan els convertim en “superherois” o exemples d’admiració constant, pot generar comparacions negatives; si algú veu a altra persona com un heroi, pot sentir frustració pensant que mai podrà arribar a eixe nivell. Això contrasta amb la idea que moltes vegades es promou de “no comparar-se amb els altres”. Però també és cert que, en alguns casos, aquesta visió pot servir com a exemple per animar altres persones a fer exercici i participar. És un equilibri delicat: hem de reconèixer la inspiració sense generar una expectativa de superació obligatòria. Cada persona és un món diferent, amb capacitats, necessitats i ritmes propis, i no es poden comparar ni posar en una mateixa categoria de superació.
Crec que el que realment hem d’aprendre és veure les persones amb discapacitat com a persones que poden gaudir de l’esport amb els mateixos drets que qualsevol altra, adaptant els espais, les activitats i les actituds. També he pensat que això no només afecta les persones amb discapacitat, sinó que canviar l’entorn i les actituds té un efecte positiu per a tots: promou la solidaritat, la inclusió i una visió més justa de la diversitat. Només així podrem parlar d’una inclusió sincera, on l’esport deixe de ser un privilegi per a uns pocs i passe a ser una activitat realment accessible per a tothom.
En este tema he comprendido que la discapacidad en el deporte no depende tanto del cuerpo de la persona, sino del entorno que la rodea. Los modelos estudiados muestran que la discapacidad no es un “problema individual”, sino el resultado de barreras sociales, arquitectónicas y actitudinales. La charla de Stella Young me hizo ver cómo la visión heroica de la discapacidad, aunque parezca positiva, termina siendo dañina. Convertir a las personas con discapacidad en ejemplos de superación solo por vivir su vida no las ayuda; más bien refuerza estereotipos y expectativas irreales. Final, la inclusión no consiste en admirar a nadie como un héroe, sino en adaptar espacios, actitudes y oportunidades para que cualquier persona pueda disfrutar del deporte en igualdad de condiciones.
ResponderEliminarEn el seu TED Talk, Stella Young critica la visió idealitzada i paternalista que la societat té de les persones amb discapacitat. Ella denuncia el que anomena “porno inspiracional”, és a dir, la tendència a utilitzar imatges o històries de persones amb discapacitat com a exemple de superació per inspirar la resta. Segons Young, aquesta mirada aparentment positiva amaga una forma de discriminació, perquè situa la discapacitat com un drama personal que cal superar, i no com una realitat que conviu amb barreres creades per la societat.
ResponderEliminarLa seua intervenció connecta directament amb el model social de discapacitat, que hem treballat a classe. Aquest model defensa que la discapacitat no es troba en el cos de la persona, sinó en els obstacles físics, socials i actitudinals que limiten la seua participació. Young insisteix que no necessita ser vista com una heroïna, sinó com una persona més, que vol viure en una societat accessible i justa.
En relació amb l’esport i l’activitat física, el missatge del vídeo ens fa reflexionar sobre la tendència a presentar els esportistes amb discapacitat com a “exemples de vida” en lloc de garantir el seu dret a participar en condicions reals d’igualtat. L’admiració individual no substitueix la necessitat d’eliminar barreres en instal·lacions, materials o actituds.
En definitiva, Young ens convida a deixar de mirar la discapacitat amb heroïcisme i a entendre-la amb normalitat, respecte i inclusió real, centrant-nos menys en inspirar-nos i més en transformar els entorns perquè totes les persones puguen participar plenament.
EliminarSincerament, aquest tema m’ha fet donar-li algunes voltes a coses que donava per fetes. Fins ara, supose que tenia bastant interioritzat el 'model mèdic' (veure la discapacitat com un problema a arreglar), i llegir sobre el canvi cap al model social pense que t'obri els ulls: el problema no és la cadira de rodes, són les escales que estan a l'entrada. Però el que més m’ha impactat, és tot el debat sobre la visió heroica de l’esportista. Mai m'havia parat a pensar en això que diu Stella Young sobre la 'pornografia de la inspiració'. Tenim tendència a aplaudir algú amb discapacitat només per fer el mateix que nosaltres, i en el fons, això és bastant “paternalista”. Considere que no fan esport per ser exemple de ningú, sinó per salut o per passar-ho bé, com ho fem tots. Al final, crec que la història de l'esport ens ensenya que la inclusió no va de fer favors, sinó de que hi haja justícia. Si volem ser bons professionals en un futur, haurem de deixar de mirar la discapacitat com una tragèdia individual i començar a exigir que l'entorn siga el que s'adapte.
ResponderEliminarHola Isabel,
Eliminarestic totalment d’acord amb el que comentes. A mi també m’ha fet pensar molt això de la visió heroica dels esportistes amb discapacitat i com, sense adonar-nos, tendim a aplaudir-los només per fer coses que nosaltres mateixos fem cada dia. De vegades, tendim a veure la discapacitat només com un problema de la persona que cal “arreglar” , adoptant la visió del model médic ( com bé dius tant tu, com jo, com en general la societat, tenim interioritzat aquest model). Stella Young denuncia molt bé aquesta visió heroica de interpretar les persones amb discapacitat com a “exemples a seguir” amb el concepte de pornografia de la inspiració: ens fa veure que no hem d’admirar a la gent amb discapacitat només per existir o fer coses normals, sinó respectar-los i donar-los igualtat de drets i oportunitats.
Pense que la societat hauria de adoptar un model social-relacional, aquest mostra que la discapacitat no és només un “problema” de la persona, sinó que depèn molt de l’entorn i de com la societat construeix les barreres. Com tu dius, no és qüestió de fer favors ni d’admirar la persona per “ser un heroi”, sinó de garantir que l’entorn s’adapte i que hi haja igualtat i justícia real.
A més, crec que aquest enfocament ens serveix per a ser bons professionals en el futur ja que ens obliga a dissenyar activitats i entorns que siguin realment inclusius per a que cap persona amb discapacitat es senta discriminada.
Les persones amb discapacitats han sigut discriminades sempre al llarg de la història, i hui en dia encara que no ho parega continuen sofrint algunes discriminacions. On l'esport i l'activitat física són un camp on les persones amb discapacitats estan molt presents en l'actualitat.
ResponderEliminarDavant la inclusió de les persones amb discapacitats han sorgit nombrosos debats relacionats amb estes persones. Per una banda, i el més comú per la població, és el menyspreu cap a les persones i els esports realitzats per estes persones. On moltes persones penses que els esports adaptats no són esports igual que els altres. O el menyspreu cap als mèrits aconseguits per les persones en aquests esports.
Per altra banda, també existix un altre tipus de discriminació. Era que esta es fa d'una manera indirecta i en un principi pareix que s'estiga elogiant a les persones discapacitades. Este cas es dona al sobrevalorar el mèrit d'una persona pel simple fet de ser discapacitada. On moltes vegades quan algunes persones aconseguixen un assoliment sols es felicita la persona discapacitada. Encara que parega que no se està discriminant a la persona, realment se esta tractant de menys a la persona discapacitada per haver obtingut alguna cosa que moltes persones han aconseguit i no han sigut meriti ficades. Podent fer sentir-se menys a la persona discapacitada. A més altra discriminació molt comuna en la societat cap a estes persones, és el fet d'utilitzar a estes persones com a element de motivació. Com el comú comentari de "si él pudo, tú puedes". Fent veure que si una persona discapacitada pot fer una cosa tots podem.
En conclusió, l'esport i l'activitat física és un dels àmbits on les persones discapacitades continuen sent discriminades. Per això, hem de lluitar tots per obtenir una inclusió total d'estes persones tant a l'esport i l'activitat física com per a la resta d'àmbits, eliminant totalment les discriminacions i exclusions de la societat.
DAVID HIDALGO
Estas imágenes me han hecho pensar bastante. A simple vista parecen motivadoras, pero cuando las miras con un poco más de calma te das cuenta de que transmiten una idea bastante simplista. Comparan a personas con situaciones muy distintas para hacer ver que “todo es cuestión de esfuerzo”, como si cualquiera pudiera superar cualquier dificultad solo queriendo lo suficiente.
ResponderEliminarEl problema es que esto no refleja la realidad. Las personas con discapacidad no deberían usarse como ejemplo para hacer sentir culpables a los demás. No son “lecciones de vida”, son personas que necesitan un entorno accesible y oportunidades reales, no que se las convierta en ejemplos extremos de superación.
Además, este tipo de mensajes hace pensar que si no alcanzas algo es porque no te esfuerzas lo suficiente, y eso no es justo. Cada persona tiene circunstancias distintas, y no todo depende solo de la actitud.
La connexió entre l'esport i la discapacitat, analitzada a través de la lent de la justícia social, mostra com les estructures socials i el que veiem en els mitjans, impacten fort en l'accés i en com es percep l'activitat física per a estes persones.
ResponderEliminarHistòricament, la societat ha passat per diversos models en tractar la discapacitat. Predominant el model mèdic-rehabilitador, este s'enfocava a "curar" o "normalitzar" a la persona, considerant la discapacitat com una falla individual. En l'esport, sovint això conduïx a la segregació d'espais i disciplines amb una finalitat clara de rehabilitació. D'altra banda, el model social ens forza a canviar: la discapacitat no està en la persona, sinó en les barreres socials i ambientals, eixes que no deixen participar a tots. Este canvi és crític, molt important, per a la justícia social.
En l'esport, veiem sovint el que Stella Young i altres articles critiquen, això de la concepció heroica o "inspiracional" de la discapacitat. S'elogia a les persones amb discapacitat per fer coses normals, fins i tot activitats esportives, presentant-les com un gran assoliment. L'assoliment d'un atleta amb alguna discapacitat, no s'hauria d'emprar per a generar malestar o "culpa" en aquells sense, sinó més prompte, per a demostrar el potencial humà i, sobretot, advocar per una inclusió generalitzada.
Els obstacles que impedixen la participació en activitat física de les persones amb discapacitats no sols són materials, pensen en l'escassetat de rampes o transports inapropiats, també són actitudinals i econòmics. La falta de preparació dels experts esportius, els costos excessius d'equipament especial, i la persistència de prejuís, restringixen considerablement les possibilitats.
En resum, si l'esport ha d'exercir com a ferramenta de justícia social, urgix orientar-nos cap a un paradigma inclusiu on l'adaptació siga un procés mutu. L'individu no solament haurà d'acomodar-se a l'esport; sinó que l'esport i el medi ambient, hauran d'emmotlar-se a l'heterogeneïtat humana. Centrar-se en l'abolició de barreres existents, assegurant que l'activitat física es convertisca en un dret accessible i completament normalitzat per a la gent, sense requerir ser etiquetat com a heroi només per moure's.
A classe hem pogut analitzar diferents tipus d’allò anomenat discapacitat. En primer lloc, trovem el model mèdic. Podriem dir que és la visió més tradicional en la qual es dona a conèixer la discapacitat com un trauma o tragèdia individual que com a conseqüència no permet un funcionament “normal” del cos. Aquest primer model, ha sigut rebutjat i replicat pel model social. Aquest consisteix en entendre la discapacitat com el resultat d’unes barreres excloents que excerceixen un tipus d’opressió i limitació de les persones discapacitades per participiar en activitats quotidianes ja que són les actituds socials negatives les que creen les desigualtats i no les deficiències corporals. A més, en últim lloc també trobem el model social-relacional que que defineix la discapacitat com la intersecció entre fenòmens biològics, psicològics, culturals i sociopolítics.
ResponderEliminarMés a l’actualitat, trobem un nou canvi de visió sobre la discapacitat encara que de totes formes, continua sent problemàtica. A l’article Esport, superdiscapacitats i la pornografía de la inspiració trobem una visió oposada a la que s’havia vist. Es veu al discapacitat com una figura heròica que continua sent discriminatòria. Aquesta visió presenta el “superdiscapacitat” com una figura que aconsegueix grans èxits gràcies al esport ja que es veu la discapacitat com una condició que ha de ser superada heroicament de forma que continua reforçant la idea de que aquesta és negativa i perjudicial pel que aquestes persones són “menys valuoses”. Com ja va dir Stella Young al vídeo, s’utilitza al discapacitat com una forma de meme per motivar a persones sense discapacitats de forma que açò també pot perjudicar a altres discapacitats que no volen ser objecte d’inspiració i per tant ho poden veure com una pressió extra.
Com a conclusió, cal abandonar les visions tan tràgiques com heròiques dels discapacitats ja que no han de ser font d’inspiració per a ningún. A més resulta necessari crear una pràctica més inclusiva i justa per poder trencar aqueste barreres, limitacions i prejudicis.
Tot el món, com a societat, coneix el que és la discapacitat i potser, ens imaginem les dificultats que esta pot causar, ja que realment si no la patixes no pots saber al 100% tot el que esta pot implicar.
ResponderEliminarSi pensem en la paraula discapacitat, de seguida, pensem que és un defecte i per això, la persona que la patix ja no podrà disfrutar d'una vida “plena”.
Amb esta sessió donada a classe m'ha fet adonar-me ,que el fet de tindre una capacitat, no et fa ser inferior a un altre, sinó que solament esta persona potser, tindrà més dificultat en dur a terme certes activitats que una altra, i estic segura que moltes d'estes estaran igual de capacitades o inclús més que persones sense cap classe de discapacitat.
El que vull arribar amb açò és que, tenim una visió molt quadriculada del que és la discapacitat i per això, la interpretem de certes maneres.
Amb el discurs de Stella Young, veiem com les nostres actituds com a societat davant d'una discapacitat, els fan sentir a persones amb esta, a mi el que més m'ha impactat d'este discurs és quan diu que nosaltres, com a societat, tendim a donar l'enhorabona quan alguna persona amb discapacitat aconseguix alguna cosa important, simplement per haver-la aconseguit tenint discapacitat i no pel simple fet d'haver-la aconseguit, a més també ens conta com moltes vegades a les persones amb discapacitat les tractem com per a ser exemple per a la resta, i es fa el típic comentari de si esta persona amb discapacitat ho ha aconseguit, perquè tu que eres “normal” no podries fer-ho?
Baix estos comentaris i estes situacions que sofrixen estes persones, crec que elles no haurien de sentir-se amb l'obligació de ser exemple de ningú, ja que el que fa és inferioritzar a la persona per davall d'una altra, i les persones amb qualsevol discapacitat fan esport i qualsevol classe d'activitat per les mateixes raons que la resta de persones; per a passar-ho bé, salut, disfrutar amb els amics, etc.
Al llarg de l'assignatura hem vist en diversos temes tractats com les barreres socials són el principal problema, i en este tema crec que és un d'ells, la societat ha de canviar el seu punt de vista de veure la discapacitat com un problema i una tragèdia per a la persona que la sofrix; cap a un punt de vista on siga l'entorn el que canvie, deixe de fer certs comentaris i de reduir a estes persones solament a la discapacitat que sofrixen.
Durant aquesta setmana passada vam treballar la relació entre discapacitat i esport, i açò m’ha fet adonar-me que com a societat encara mantenim una visió molt equivocada sobre la discapacitat. El vídeo de Stella Young mostra perfectament com moltes vegades es tracta a les persones amb discapacitat com a herois només per fer activitats quotidianes, i això és un exemple clar de capacitisme. Pareix amable, però en realitat genera pressió, fa sentir observades a les persones i les converteix en símbols, en lloc de reconéixer-les com a persones amb drets i necessitats reals.
ResponderEliminarUna de les coses més importants que hem treballat és la necessitat d’adaptar l’activitat física al nivell de desenvolupament de cada persona. L’esport no hauria de ser només rendiment, sinó un espai segur on cadascú puga disfrutar i créixer al seu ritme. Quan l’activitat està ben pensada i adaptada, totes les persones, tinguen o no discapacitat, poden sentir que avancen.
A més, els esports d’equip tenen un valor tant emocionar com social molt gran. Formar part d’un grup, cooperar i relacionar-se amb altres persones ajuda a millorar l’autoestima, l’autonomia i la sensació de formar part d’un grup. Moltes persones amb discapacitat pateixen pobresa relacional, com assenyala Rafael de Asís Roig, i l’esport pot ser una via molt forta per trencar l’aïllament. Quan l’esport es practica de manera inclusiva, no només millora la salut física, sinó també la vida social i emocional, ja que les persones se senten més capaces i més integrades en la comunitat.
Tot i això, els articles deixen clar que encara hi ha moltes barreres com instal·lacions que no són accessibles, poca oferta d’activitat adaptada, problemes de transport, faltade formació del personal esportiu... També hem aprés que la discapacitat no és només una característica del cos, sinó una situació creada per barreres ambientals, culturals i polítiques. Perquè la inclusió siga real, cal actuar en tots els nivells tant individual i social, com institucional i polític. Com destaca De Asís, el dret a l’esport és un dret humà i no hauria de dependre de la “sort” que tinga cada persona per poder accedir.
Un altre tema clau és la pornografia de la inspiració, que Stella Young critica amb moltíssima raó. Estos missatges que utilitzen a persones amb discapacitat per motivar els altres són molt injustos. Transformen la discapacitat en una lliçó moral i fan que la gent sense discapacitat es mire en els altres per sentir-se millor. Este tipus de contingut és ofensiu i alimenta prejudicis. El cas de Pistorius també ens fa reflexionar, ja que va ser presentat com un exemple de superació fins que es va descobrir una realitat molt distinta. Tal com comenta David Howe, idealitzar algú només per tindre una discapacitat és un error, ja que les persones amb discapacitat no són automàticament bones ni pures. Són persones amb virtuts i defectes, igual que qualsevol altra.
En conclusió, este tema m’ha ajudat a entendre que la inclusió en l’esport no va d’admirar persones ni de convertir-les en inspiració, sinó d’eliminar barreres i crear espais on puguen participar amb dignitat. L’esport hauria de ser un lloc on totes les persones, siguen com siguen, puguen gaudir i tindre oportunitats reals. Per això recomane especialment llegir l’article “Reflexiones sobre discapacidad, deporte e inclusión” de Rafael de Asís Roig, perquè explica com l’esport és una qüestió de drets humans i com encara tenim molt camí per recórrer per construir un esport inclusiu i just de veritat.
https://e-revistas.uc3m.es/index.php/UNIV/es/article/download/4016/2538/
Després de treballar aquest tema a classe i de llegir els articles, m’he adonat que moltes idees que tenia sobre la discapacitat no eren del tot correctes. Sempre havia pensat que la discapacitat era sobretot un problema de la persona, però ara entenc que moltes dificultats venen de l’entorn i de la societat. El model social m’ha ajudat a veure que el problema no és la persona, sinó les barreres que es troba cada dia. En l’esport això passa molt. Moltes persones amb discapacitat volen fer activitat física, però no poden perquè no hi han instal·lacions adaptades, falten materials o no hi ha professionals preparats. Encara hi ha gent que pensa que l’esport adaptat no és tan important com els altres esports. També m’ha fet pensar molt la idea de la visió heroica de la discapacitat. Moltes vegades s’aplaudeix una persona amb discapacitat només per fer esport o per fer coses normals. Encara que sembla positiu, això pot ser injust, perquè no se les tracta com a qualsevol altra persona. Ningú fa esport per ser un exemple, sinó per trobar-se bé o passar-ho bé. Per tot això, crec que el que realment importa no és tindre llàstima ni felicitar més, sinó eliminar barreres i donar les mateixes oportunitats. Com a futurs professionals de l’esport, hem de canviar la manera de pensar i ajudar a fer que l’esport siga accessible per a totes les persones.
ResponderEliminarAfter working on this topic in class, I realized that disability in sport is not mainly a problem of the individual, but of the environment. The social model helps us understand that barriers such as inaccessible facilities, lack of adapted programs, and unprepared professionals are what truly limit participation.
ResponderEliminarThe idea of presenting people with disabilities as “heroes” or constant sources of inspiration, as Stella Young explains, may seem positive but is actually harmful. It creates stereotypes and treats people differently just for doing everyday activities or practicing sport.
Inclusion in sport should not be about admiration or pity, but about equal opportunities. As future sport professionals, our responsibility is to remove barriers and ensure that everyone can access and enjoy sport with dignity and respect.
Hoy en clase hemos estado tratando el tema de la discapacidad en el deporte como contexto social. La verdad me ha gustado mucho el debate que hemos tenido, ya que me ha hecho reflexionar o abrir los ojos, sobre como cojemos los ejemplos de personas con discapacidad como motivación para personas que no tienen ninguna discapacidad. Hemos visto un vídeo de la conferencias de Stella Young en TEDx donde ella nos habla desde el humor unos tópicos muy interesantes. Ella nos habla del porno inspiracional, de cómo la motivación de algunas personas viene de una persona discapacitada que al ser capaz de hacer su vida ya es motivo de celebración, de ejemplo de superación, etc. La mayoría de las personas, a las que yo me incluyo, alguna vez en nuestra vida hemos cogido el ejemplo de una persona con discapacidad y simplemente por el hecho de que esa persona tenga a nuestros ojos una lacra, que nosotros no podríamos soportar, y ver como ellos tiran para adelante y no solo eso viven felices con ello, es algo que nosotros nos quedamos absortos y lo utilizamos para decir si esa persona puede con ese “problema” yo no voy a poder con los míos o porque me quejo de los míos, comparándolos dices; son una tontería. Esto me hace pensar que a las personas que no tenemos discapacidad nos cuesta mucho ver la discapacidad como algo que forma parte de la realidad, esa falta de inclusión. Nos pasa que al no estar en su piel lo vemos como un problema o hasta caemos en el compadecimiento, lo que para estas personas que han nacido con ello es totalmente normal y hasta cierto punto nuestras vidas son las raras, desde su punto de vista. Stella pone muchos ejemplos de esta falsa motivación que está por todas partes, nos enseña varios ejemplos de carteles motivacionales utilizando personas con discapacidad. Ella denuncia que estos carteles si nos damos cuenta van dirigidos a personas sin ninguna discapacidad como fuente de motivación y añade que no deberíamos abordar la discapacidad en el deporte ni en la vida como un acto de heroicidad o ya solamente un acto de éxito. Sino que cada uno tiene sus cartas en la vida y para conseguir éxito debes utilizar esas cartas a tu favor, digamos que, no puedes cambiar las cartas que te dan y con eso jugamos al juego de la vida. Tanto si tienes discapacidad como si no, vas a tener unas barreras u otras. Somos completamente iguales y vamos avanzando o jugando con esas cartas hasta llegar a tener ese “éxito”, no por nuestra condición, sino por nuestro esfuerzo al alcanzar nuestros objetivos o sueños. Yo estoy totalmente de acuerdo con lo que dice, aunque me a costado cambiar este pensamiento de, como dice ella; por el mero hecho de tener una discapacidad y levantarte de la cama todos los días y acordarte de tu nombre ya es motivo de admiración y de éxito para los demás. Stella lo dice muy exagerado y con un tono cómico pero así es la realidad de cómo lo ven muchas personas.
ResponderEliminarDurant molt de temps, les persones amb discapacitat han estat apartades de la pràctica esportiva, ja siga per la falta d’instal·lacions adaptades, per la poca oferta d’activitats o perquè els consideraven incapaces de competir o de practicar esport de manera activa.
ResponderEliminarL’esport adaptat ha demostrat que la discapacitat no és un obstacle per al rendiment, l’esforç i la superació personal. A través de la pràctica esportiva, moltes persones amb discapacitat milloren la seua autoestima, autonomia i benestar físic i mental, a més de crear relacions socials i sentir-se part de la comunitat. Esdeveniments com els Jocs Paralímpics han tingut un paper clau a l’hora de donar visibilitat a aquests esportistes i de canviar la mirada social, mostrant que l’esport també pot ser un espai d’igualtat i reconeixement.
Tot i aquests avanços, encara existeixen moltes diferències respecte a l’esport convencional. La manca de recursos econòmics, el poc suport institucional, la menor presència als mitjans de comunicació i la insuficient formació en esport inclusiu fan que les oportunitats no siguen les mateixes. Per això, parlar d’esport i discapacitat és parlar també de justícia social. Garantir l’accés a l’esport per a totes les persones, independentment de les seues capacitats, és una manera de defensar la igualtat d’oportunitats i el dret a una vida activa.
En conclusió, l’esport pot ser un gran motor de canvi social si s’utilitza de manera inclusiva. Apostar per l’esport adaptat i per polítiques que fomenten la participació de persones amb discapacitat no és només una qüestió esportiva, sinó també un compromís amb una societat més justa, respectuosa i oberta a la diversitat.
In recent years, the media have increasingly promoted inclusion and awareness of disability. While some progress has been made in everyday life, this inclusion is still very limited within the sporting context. As discussed in class, most public references to disability in sport focus almost exclusively on elite Paralympic athletes, whose level is unreachable for the majority of people. Recreational or grassroots sport for people with disabilities remains largely invisible.
ResponderEliminarThis lack of visibility is not due to disability itself, but to the environment. People with disabilities often face barriers such as inaccessible facilities, a lack of adapted clubs, and insufficient support. Additionally, the way the media portray disabled athletes as “heroes” or symbols of extraordinary overcoming can be problematic. Although well intentioned, this narrative may discourage participation by making sport seem too demanding or unrealistic.
True inclusion in sport should be based on equal opportunities. This means improving accessibility, offering proper training for coaches, normalising adapted sport without paternalism, and ensuring sufficient public and private funding. In my view, while social attitudes are slowly changing, the sporting world still has a long way to go to achieve real equality for people with disabilities.
Me ha gustado mucho aprender sobre este tema ya que muchas veces lo olvidamos o sin darnos cuenta lo apartamos a un lado. Además tampoco es un tema recurrente en el colegio o en otros ambientes educativos, pero opino que es importantísimo opinar y que se aprenda sobre esto.
ResponderEliminarPara empezar desconocía el termino discapacidad para referirse al tema de desigualdades sociales, y realmente tiene sentido ya que es un impedimento más para llegar a realizar algo o conventirte en alguien importante.
Me ha gustado reflexionar sobre las barreras sociales y su verdadera importancia y la manera en la que perjudican a ciertas personas, por eso nosotros como profesionales del deporte tenemos que evitar esto y hacer del deporte un lugar donde todo el mundo tenga las mismas oportunidades y se pueda expresar como quiera.
Héctor Serrano
Eliminar