És saludable l'esport d'elit?
INTRODUCCIÓ
L’esport d’elit ocupa un lloc central en la societat contemporània, tant des del punt de vista econòmic com cultural. Milions de persones consumeixen esport a diari com a espectacle, i els esportistes d’alt nivell són presentats com a models de salut, esforç i superació. No obstant això, darrere del rendiment extrem i de l’èxit competitiu s’amaguen moltes vegades elevades exigències físiques i psicològiques que poden posar en risc la salut dels atletes.
Aquesta realitat genera un debat cada vegada més present en l’àmbit científic i social: és realment saludable l’esport d’elit? El present treball analitza aquesta qüestió des d’una perspectiva multidisciplinària, integrant evidències de la medicina esportiva, la psicologia i l’ètica, amb l’objectiu d’examinar les conseqüències físiques, mentals i socials del rendiment d’alt nivell, així com les tensions existents entre salut, espectacle i exigència competitiva.
2. CONTEXT HISTÒRIC DE L’ESPORT D'ELIT
2.1. Que es l’esport d’elit
L’esport d’elit es la pràctica esportiva portada al màxim rendiment atlètic per aconseguir resultats excepcionals en competicions professionals i internacionals.
L'esport d'elit sorgeix com a evolució de l'esport tradicional quan la pràctica esportiva comença a orientar-se cap al màxim rendiment, la professionalització i la competició internacional. Amb el temps, els Estats i les institucions esportives reconeixen el seu valor social, econòmic i representatiu.
A Espanya, el Reial decret de 13 de juliol definix l'esport d'alt nivell com una activitat d'interés per a l'Estat, perquè impulsa el desenvolupament esportiu, fomenta l'esport de base i representa el país en competicions oficials internacionals. Això mostra com l'esport d'elit adquirix una dimensió política, institucional i nacional.
A la vegada, l'esport professional requerix una preparació cada vegada més exigent: entrenament tècnic de molts anys, control del descans, alimentació i planificació esportiva. Amb esta professionalització també apareixen noves problemàtiques històricament associades a l’esport d’elit, com: lesions per sobrecàrrega i sobreentrenament, conseqüència de l’augment del nivell competitiu; degeneració articular en esports d’impacte; riscos cardiovasculars derivats de les exigències físiques extremes. A més, l’esport d’elit ha implicat històricament renúncies personals, com la reducció del temps lliure, dietes estrictes i dificultats en la conciliació familiar, reflectint l’alt preu del rendiment màxim.
L’esport d’elit és el resultat d’anys de professionalització, dedicació extrema i sacrifici personal.
2.2. Les lligues d’elit
Definició del fenomen i selecció de lligues d’“elit”:
Les lligues esportives professionals “d’elit” no apareixen per casualitat: només unes quantes lligues aconsegueixen aquest estatus d’elit global. Concretament, existeixen nou lligues considerades d’elit mundial: quatre lligues de Nord-amèrica (NFL, MLB, NHL, NBA) i cinc lligues europees (English Premier League, Bundesliga, LaLiga, Serie A i Ligue 1).
Això indica que l’esport d’elit no sorgeix de manera espontània en qualsevol país: requereix una sèrie de condicions estructurals i econòmiques específiques
Factors clau que marquen les lligues professionals “elit”
Hi ha tres factors clau que expliquen per què certes lligues arriben a ser d’elit, i per què altres no. Aquests factors són l’accés econòmic, el format de competició i l’equilibri competitiu.
Recursos econòmics: aquestes lligues tenen un accés molt elevat a recursos econòmics comparat amb altres lligues del món. Aquestes lligues acumulaven ingressos totals molt elevats (en torna a 45.712 milions d’euros per temporada) davant la resta de lligues. Aquesta gran capacitat econòmica permet atraure els millors jugadors del món, invertir en infraestructures, màrqueting, cobertura mediàtica, etc.
Format de competició: No n’hi ha prou que una lliga tinga molts diners: la manera com està organitzada la competició també és fonamental perquè es convertisca en una lliga d’elit. Existeixen dos tipus de formats, les lligues tancades com la NBA on no hi ha ascensos ni descensos, sempre hi participen els mateixos equips. Això dona estabilitat econòmica i permet que tots els equips planifiquen a llarg termini. Les lligues obertes com La Liga, la Premier League sí que tenen ascensos i descensos, els equips han de competir cada any per mantenir-se dalt. Això genera molta rivalitat i emoció.
Equilibri competitiu: encara sent lligues amb grans diferències econòmiques, l’estudi utilitza indicadors com l’entropia i la “probabilitat d’èxit” per mesurar quan són imprevisibles els resultats: un factor important per mantindre l'interés del públic. Aquest equilibri competitiu és característic de les lligues que han arribat a l'elit mundial: permet mantindre la tensió esportiva i l'espectacle, la qual cosa les legitima com a “lligues d'elit”.
El fet que només unes poques lligues aconseguisquen la categoria d'elit “no passa per casualitat”: és el resultat de la confluència de recursos, estructura institucional, format competitiu i capacitat per generar espectacle global. D'aquesta manera, l'esport d'elit es consolida com a institució social moderna, amb valors de mercat, globalització, professionalització i producció d'espectacle massiu.
3. BENEFICIS DE L’ESPORT D’ELIT
L’esport d’elit té molts beneficis per als esportistes, sempre que l’entrenament estiga ben controlat i no siga excessiu.
En primer lloc, a nivell físic, millora totes les capacitats de l’organisme: augmenta la força, la resistència, la velocitat i la coordinació, i també millora la salut cardiovascular, metabòlica i la capacitat pulmonar. A més, afavorix la creació d’hàbits saludables, com una bona nutrició, rutines de descans i hàbits d’autocura. EXEMPLE: Un nadador millora la seua capacitat pulmonar i pot fer sèries més llargues sense cansar-se.
En segon lloc, a nivell psicològic, l'esport d’alt rendiment fa que els esportistes se senten millor amb ells mateixos. Augmenta la motivació, l’autoestima i la sensació d’èxit. També ajuda a gestionar millor les emocions, a ser més forts davant les dificultats i a controlar l’estrés. EXEMPLE: Superar la seua marca personal li dona orgull i més confiança. També pot aprendre a controlar els nervis abans d’un partit important.
A nivell social, l'esport d’elit crea relacions molt fortes. Els esportistes formen amistats amb companys i entrenadors, se senten part d’un grup i desenvolupen una identitat esportiva que els dona seguretat i suport. EXEMPLE: Celebrar un triomf tots junts reforça la seua unió. Una esportista pot trobar suport emocional en les seues companyes quan travessa una mala ratxa.
Finalment, a nivell personal, l’esport ensenya disciplina, constància i bona organització del temps. També ajuda a aprendre a marcar-se objectius i a esforçar-se per a aconseguir-los. Totes estes habilitats també són útils fora del món esportiu. EXEMPLE: Els esportistes d’alt rendiment planifiquen la seua temporada i treballen pas a pas per a arribar al campionat. També aprenen a compaginar estudis i entrenament.
Beneficis a llarg termini: Alguns estudis sugereixen que els esportistes d'elit poden viure més temps que la població general, amb una menor incidència de mortalitat per malalties cardiovasculars i càncer, tot i que això pot variar segons la disciplina.
EXEMPLE Virginia Torrecilla: "Ahora soy un ejemplo a nivel personal"
El cas de Virginia Torrecilla, exjugadora de l’Atlético de Madrid i de la selecció espanyola, mostra molt bé els beneficis de l’esport d’elit. Després de ser diagnosticada amb un càncer cerebral, Virginia va explicar que ‘’l’esport m’ha salvat la vida’’. Durant el tractament va continuar fent exercici adaptat, cosa que li va permetre mantindre un cos fort per a suportar millor la quimioteràpia. A més de la part física, la seua experiència reflecteix la fortalesa mental que aporten anys d’entrenament: disciplina, constància i capacitat de superació. Gràcies a aquests valors, va poder afrontar la malaltia amb una actitud positiva i resilient. Per acabar, la seua història demostra que l’esport d’elit no sols prepara per a competir, sinó que també pot ser una ferramenta de salut, motivació i superació personal, fins i tot en situacions tan dures com una malaltia greu.
4. RISCOS PSICOLOGICS A ESPORTS D’ELIT
4.1. Burnout esportiu i especialització deportiva
L’especialització esportiva consisteix a practicar intensament un sol esport durant tot l’any, i és cada vegada més habitual en infants. Tot i que pot ser necessària per assolir l’elit, iniciar-la massa prompte pot perjudicar el desenvolupament físic i psicològic. Una enquesta de joves atletes d'elit (Estudi d'Entrenament d'Atletes Joves) han mostrat que les decisions sobre començar un esport solen venir dels pares, però l’entrenament intensiu i especialitzat acostuma a ser impulsat pels entrenadors. Això pot crear una dinàmica en què la família accepta un entrenament cada vegada més exigent sense valorar prou els riscos.
Aquest procés pot conduir al burnout esportiu, caracteritzat per esgotament prolongat, pèrdua de motivació i disminució del rendiment. En esports com la gimnàstica rítmica, s’ha observat que les atletes d’elit comencen abans que altres esportistes i dediquen moltes més hores a tècnica i condicionament. Tot i que això s’associa a l’èxit, també comporta més lesions, estrès psicològic i menys gaudi de l’entrenament.
4.2. TRANSTORNS EN LA CONDUCTA ALIMENTARIA (TCA)
Les esportistes retirades d’esports estètics, com la gimnàstica rítmica, poden experimentar problemes relacionats amb els trastorns de la conducta alimentària (TCA), la imatge corporal i les lesions musculoesquelètiques.
Un estudi de l’any 1996 va examinar els trastorns de la conducta alimentària (TCA) clínics i subclínics en joves gimnastes noruegues de gimnàstica rítmica moderna. Les participants eren 12 membres de la selecció nacional, d’entre 13 i 20 anys, i es van comparar individualment amb controls no esportistes. Totes les participants van realitzar una entrevista clínica estructurada per a TCA, una exploració mèdica i una anàlisi dietètica.
Dues de les gimnastes complien els criteris per a l’anorèxia nerviosa, i altres dues complien els criteris d’anorèxia atlètica (un TCA subclínic). Totes les gimnastes estaven fent dieta tot I que presentaven un pes corporal extremadament baix. L’evitació de la maduració, les irregularitats menstruals, el dèficit energètic, el volum elevat d’entrenament i l’alta freqüència de lesions eren característiques comunes entre elles.
Altre article més actual (2025) en el qual van participar un total de 216 exgimnastes rítmiques. Les dades es van recollir mitjançant qüestionaris en línia, incloent l’Eating Attitudes Test (EAT-26) i l’escala Stunkard Figure Rating Scale per a mesurar la insatisfacció corporal.
Un total del 10,6% de les participants van puntuar per damunt del llindar en l’EAT-26, mentre que el 68,1% van informar d’insatisfacció corporal. Es va identificar un índex de massa corporal (IMC) més alt com un factor predictor d’esta insatisfacció.
4.3.DEPRESSIÓ I ANSIETAT
L'esport d'elit exigeix un alt rendiment físic, psicològic i social constant, cosa que
converteix els esportistes professionals en una població exposada a múltiples factors
estressants.
La pressió per assolir resultats, les lesions, el risc d'una retirada primerenca,
la sobreexigència i l'exposició mediàtica poden afavorir el desenvolupament de trastorns
mentals, especialment perquè solen coincidir amb etapes en què el risc de patir-los
augmenta
D'altra banda, el tipus d'esport també influeix en la manera com els atletes experimenten el
estrès. Els que practiquen disciplines individuals solen enfrontar una pressió més intensa i
més sensació d'aïllament, mentre que els atletes d'esports col·lectius lidien amb
la dinàmica de l'equip, la competència interna i les expectatives dels companys i
entrenadors
La depressió va ser un dels trastorns més avaluats en els estudis inclosos, estant present
a 15 dels 16 articles. En alguns estudis es va avaluar juntament amb l'ansietat. Les prevalences reportades van variar considerablement, oscil·lant entre un 6,6% (Oevreboe et
al., 2023) i un 31,7% (Poucher et al., 2021) durant la carrera esportiva.
L'ansietat va ser avaluada tant de manera individual com combinada amb símptomes depressius en almenys deu dels estudis inclosos. Les xifres de prevalença reportades van variar considerablement entre els estudis.
En esportistes en actiu, els valors van oscil·lar entre un 6,6% (Oevreboe et al., 2023) i un 47,8% (Foskett i Longstaff, 2018). Pel que fa a la incidència, un article (Pillay et al., 2024) va registrar un valor de l'1,1% als 12 mesos en atletes en actiu, mentre que en esportistes retirats, la incidència en aquest mateix període va assolir un 28% (Oltmans et al., 2021)
4.4.RETIRADA ESPORTIVA I SALUT MENTAL EN ATLETES LESIONATS
Molts atletes han de retirar-se degut a les lesions, aquests presenten més ansietat i depressió, però encara hi ha pocs estudis centrats en la seua salut mental i escasses intervencions específiques. No obstant, sabem que els símptomes d’estrés agut poden aparéixer dos dies després d’una lesió traumàtica (23–45% dels casos) i la meitat evolucionen a TEPT. A més, també trobarem freqüents problemes de son, irritabilitat, canvis en l’apetit, depressió, aïllament o abús de substàncies.
Per a aquests casos en els que les lesions ens obliguen a parar almenys tres mesos, programes com la Reducció de l’Estrés Basada en l’Atenció Plena (REBAP/MBSR) busquen disminuir el dolor, reduir l’estrés, augmentar la tolerància al dolor, millorar l’atenció i afavorir estats d’ànim positius. Altres tècniques útils són la imagineria motriu, relaxació, establiment d’objectius, diàleg intern positiu, habilitats d’afrontament, psicoeducació, biorretroalimentació, assessorament breu i suport social.
Per últim, la Declaració de Posició de la Societat Americana de Medicina de l’Esport (2019) recomana que els departaments esportius, organismes nacionals i lligues professionals desenvolupen plans integrals de jubilació, que guien i donen suport als atletes en la seua transició fora de la competició ja que, quan tot s’acaba, quan eixia burbuja en la que vivien explota, la seua identitat es perd i ells amb ella. En aquests casos, molts es noten desorientats i no saben com continuar amb el nou estil de vida, buscar feina, relacionar-se, seguir una vida saludable… ja que el que per a d’ells la seua vida es tractava en rutines, competicions i més entrenaments.
6. RISCOS FÍSICS.
En aquest apartat s’abordaran diferents riscos físics específics que poden arribar a afectar a l’atleta d’alt rendiment tant a curt com a llarg termini, recalcant el síndrome RED-S com a principal objecte d’estudi degut a la seua importància i quantia.
6.1 Lesions per sobre ús i tendinopaties.
Aquest tipus de lesió es pot trobar majoritàriament als esportistes d’elit que pateixen de sobrecàrregues d’entrenament i repetició de moviments (exemples: fractures, esquinços, contusions o commocions cerebrals entre altres). Aquest sobreús conseqüència amb una acumulació de microtraumatismes repetitius i sobrecàrrega del propi sistema muscoesquelètic, cosa que pot causar un dany tissular (dels teixits de l’organisme). Per això, la càrrega d’entrenament (periodització, reposició adequada, control del volum/intensitat) és clau a la prevenció. (Franco et al., 2021)
Aquestes lesions mostren com l’esport d’elit exigeix portar el cos més enllà dels seus límits. Èticament, evidencia un model que normalitza el dolor i prioritza el rendiment sobre la salut, convertint el cos de l’atleta en un instrument més que en una part essencial del seu benestar.
https://www.doctorfraguas.es/lesion-rafa-nadal-tendon-rotuliano/
6.2 Lesions traumàtiques agudes.
En molts esports d’elit hi ha risc elevat de lesions agudes per col·lisions, caigudes o contactes repetits. Les commocions cerebrals (concussions) són una preocupació creixent per les possibles conseqüències neurològiques acumulatives. (Aicale et al., 2018a)
Un dels estudis que s’han realitzat a atletes d’elit és el realitzat per Shane Kelly, Noel Pollock, George Polglass i Ben Clarsen, el qual mostra una proporció important d’afectacions per lesions traumàtiques agudes (43,6%). Fou la distensió muscular dels isquiotibials el diagnòstic més comú i la malaltia respiratòria el tipus de malaltia més comú. Alguns dels protocols de prevenció esmentats a l’article són els tècnics i neuromusculars i en quant als programes de detecció precoç que redueixen la incidència i gravetat, es comenta que també són de gran importància per previndre aquest tipus de lesió. (Kelly et al., s.d.)
Les lesions agudes revelen la fragilitat de l’esportista i la pressió social i econòmica per competir malgrat el risc. La societat consumeix espectacle sense considerar el cost físic que assumeixen els atletes, cosa que genera un model on l’esportista és substituïble i exposat.
6.3 Mort sobtada cardíaca i arrítmies.
La mort súbita cardíaca (MSC) és la principal causa de mort mèdica en atletes tot i que sovint la pateixen individus que aparentment estan sans. Açò dificulta en gran mesura la estimació precisa del risc, i per conseqüència, és l’objecte d’estudi en molts articles científics. Un d’aquests és el realitzat per Bradley J. Petek, Timothy W. Churchill, ..., on es va intentar comprendre la incidència, causes i tendències de la MSC entre els atletes d’alt rendiment per poder fundamentar polítiques preventives molt necessàries. Alguns dels determinants d’aquesta mort van ser les cardiopaties congènites (malformació del cor i vasos degut a un incomplet desenvolupament durant l'embaràs) o adquirides (adquirida després del naixement), miocarditis (inflamació del cor que el fa dèbil) i malalties arrítmiques subjacents (trastorns del ritme cardíac). (Petek et al., 2024)
La mort sobtada qüestiona profundament si l’esport d’elit és realment saludable. Recorda que fins i tot atletes joves i aparentment sans poden morir per exigències extremes, cosa que obliga a revisar responsabilitats i prioritats dins del sistema esportiu.
6.4. Desequilibri energètic i nutrició — el síndrome Relative Energy Deficiency in Sport (RED-S)
Un dels punts que es ficaran de relleu dins del tema de la perspectiva mèdica serà el desajust d’energia i nutrició que poden arribar a patir els esportistes d’alt rendiment.
Per exemplificar aquest desequilibri, es parlarà del síndrome RED-S (Deficiència Energètica Relativa en l’Esport, també conegut com síndrome de fatiga crònica). Aquest síndrome apareix quan es produeix un desequilibri entre el que s’ingereix i la depesa energètica que es genera. Aquesta condició de fatiga és més comú en activitats esportives on es percep un avantatge en el rendiment quan s’és lleuger i on hi ha un enfocament estètic, encara que també pot aparèixer per un augment súbit de la càrrega d’entrenament junt a una reducció de períodes de descans i el manteniment en dejú o seguiment d’alguna dieta d’exclusió. (Todd et al., 2022)
Aquesta situació pot provocar lesions òssies (osteoporosi), problemes en el sistema endocrí, afectacions al sistema immunològic, reducció del rendiment i un deteriorament de la salut en general entre altres. És considerat un síndrome molt perillós pel fet de que pot ser difícil reconèixer-lo degut als símptomes imprecisos que pot presentar (especialment en atletes masculins) i a que és complicat identificar-lo en absència de pèrdua de pes. (Mountjoy et al., 2018)
Anteriorment, es va descriure a l’impacte de baixa disponibilitat energètica crònica com la “tríada de l’atleta femenina”, degut a que els primers casos es van descriure en dones amb els següents símptomes: amenorrea (pèrdua de la menstruació) i baix nivell d’estrògens (necessaris per a dur a terme l’absorció de calci i no patir d’una baixa densitat òssia); a més, en homes és més difícil de detectar, (no tenen un marcador menstrual pel que molts casos passaren per sobreentrenament o simplement fatiga) pel que fins al 2014 no es va tindre en compte l’afecció d’aquest síndrome cap als esportistes masculins (va ser el COI, qui va introduir el terme RED-S tant per a esportistes masculins com femenins).(Todd et al., 2022)
Un clar exemple d’una atleta jove que va patir d’aquest síndrome és Bobby Clay. Aquesta atleta britànica de mig fons que prometia arribar a l’elit, va patir una baixa disponibilitat energètica molt greu que li va provocar amenorrea, osteoporosi i múltiples fractures amb només vint anys.(NUTRITION FOR FEMALE ATHLETE BONE HEALTH, s.d.)
Per finalitzar, per poder previndre als atletes d’aquest síndrome, la comunitat mèdica aconsella implementar protocols d'avaluació nutricional i energètica, dur a terme un seguiment constant i intervindre davant qualsevol indici de baixa disponibilitat energètica mitjançant la modificació de l’alimentació i la càrrega d’entrenament. (Todd et al., 2022)
El RED-S reflecteix una cultura esportiva que valora la primesa, el control i el sacrifici corporal per damunt de la salut. Culturalment, mostra com els ideals estètics i de rendiment poden portar a trastorns greus i com s’invisibilitzen els símptomes, especialment en homes.
https://www.bbc.com/mundo/deportes-42542450
6.5 Prevenció i mitigació.
Tot i que l’esport d’elit comporta riscos (per sobrecàrrega, lesions, desgast, ...), la literatura científica indica que aquests riscos poden reduir-se si s’apliquen de forma sistemàtica estratègies preventives, de recuperació i un abordatge general de la salut.
Dins de les principals línies d’actuació preventiva es troben: l’entrenament neuromuscular i la força estructurada, on els programes de “neuromuscular training” (NMT), que inclouen exercicis de força, estabilitat, propiocepció (capacitat del cos per percebre la seua posició, moviment i tensió muscular en l’espai sense dependre de la vista) i control neuromuscular, han demostrat reduir lesions d’extremitats inferiors (genoll, turmell), tant agudes com per sobreús (Aicale et al., 2018b). L’escalfament, recuperació i descans, on s’observa que la preparació adequada abans de competir, a més de respectar les hores de son i el temps de recuperació fan que la regeneració de teixits millore i per tant el propi rendiment de l’atleta. La nutrició adequada per assegurar la suficient energia i nutrients per a que els músculs i ossos puguen suportar les exigències del rendiment al que estan sotmesos (Turnagöl et al., 2021). El seguiment mèdic i la rehabilitació, que inclouen la detecció precoç de problemes especialment cardiovascular i el retorn de forma progressiva per part de l’atleta lesionat (McLeod et al., 2017). I per últim, el suport multidisciplinari, on estan integrades la salut física i psicològica de l’esportista i ha de vindre donada per fisioterapeutes, nutricionistes i personal mèdic.
La prevenció demostra que la salut en l’esport d’elit només és possible amb grans recursos econòmics i equips especialitzats. Això genera desigualtats i evidencia que, sense un sistema sòlid que prioritze la salut, els riscos inherents a l’alt rendiment no es poden eliminar.
7. REFLEXIÓ ÈTICA I SOCIAL: Quan el rendiment supera la salut?
Seguint amb el final de l’apartat anterior, on s’ha tractat el suport multidisciplinari com a una línia d’actuació front als riscos que pot tindre ser un esportista d’alt rendiment, s’exposaran, en el consecutiu punt, certs aspectes on s’examinaran les implicacions socials del conflicte entre l’excel·lència competitiva i la preservació de la salut a curt i llarg termini.
7.1. L’esport com a espectacle: fins a quin punt acceptem el patiment per a l’entreteniment?
L’esport d’elit és hui en dia un fenomen global que mou milers de milions d’euros i milions d’espectadors. Aquesta dimensió ha generat un debat ètic: fins a quin punt la societat assumeix i normalitza el patiment físic i mental dels esportistes sempre que continuen rendint?
Diversos estudis indiquen que la cultura esportiva li dona privilegi al sacrifici extrem i a la tolerància al dolor. Açò ho van anomenar com “la cultura del risc”, els esportistes aprenen a normalitzar lesions i dolor per tal de mantindre el seu lloc a la competició (Nixon, 1992). Algunes investigacions més recents confirmen que els atletes solen sentir pressió per competir lesionats degut a que les institucions i l’audiència valoren més el rendiment que la salut (Kuttel et al., 2026).
Els casos de burnout en tennistes d’elit o les denúncies d’exjugadors de rugbi per danys cerebrals mostren que l’entreteniment del públic pot tindre un cost humà elevat.
7.2. Diferències entre salut i rendiment: dues lògiques contradictòries
Un dels problemes centrals és la confusió entre estar en forma i estar sa. La ciència expressa el següent: “El màxim rendiment no equival a salut, i en molts casos és incompatible amb ella”.
Estudis biomèdics mostren que l’entrenament d’alt rendiment pot implicar risc de patologies musculoesquelètiques i malalties del sistema respiratori entre altres (Palmer et al., 2021). També s’han documentat efectes negatius en la salut mental per l’alt nivell d’exigència (Reardon et al., 2019).
7.3. Pressió social, mediàtica i econòmica: la construcció d’un “producte esportiu”
La influència dels mitjans i de les xarxes socials ha augmentat de manera notable la pressió sobre els esportistes. Actualment, un esportista d’elit és també una marca, i això suposa una vigilància constant del seu cos, resultats i vida personal.
Encara que la majoria dels estudis sobre la salut mental i el benestar dels esportistes d’elit està limitada per l’absència d’estudis d’alta qualitat, es va observar a un article que els atletes d’alt rendiment experimenten un risc d’ansietat i depressió major al de la població general i un dels factors que poden ser causants d’açò és la pressió mediàtica (Rice et al., 2016).
Esportistes com Simone Biles, Naomi Osaka o Kylian Mbappé han fet públic que la pressió mediàtica i la falta d’espai per al benestar mental tenen un impacte directe en el seu rendiment i salut.
7.4. Dilema ètic: autonomia vs. protecció
Una qüestió ètica essencial és: Té un esportista la llibertat real de dir “vull parar” en un entorn on pot perdre el contracte, la titularitat o el futur professional?
La literatura científica en ètica esportiva assenyala que l’autonomia de l’esportista és “relativa”, perquè està condicionada per factors econòmics, institucionals i culturals. Açò obri el debat sobre si les federacions i clubs tenen la responsabilitat moral d’intervindre per protegir la salut, fins i tot quan l’atleta vol arriscar-se.
8. Discussió general
Beneficis demostrats
Millores en salut física i condició cardiorespiratòria: La pràctica sistemàtica i planificada en esportistes d'alt rendiment afavorix capacitats aeròbiques, força i composició corporal que aporten beneficis fisiològics. Això pot traduir-se en millor capacitat funcional i prevenció de malalties cròniques si es manté un adequat control i equilibri entre càrrega i recuperació.
Efectes positius sobre la longevitat : Alguns treballs apunten que la pràctica esportiva intensa ben gestionada no és necessàriament incompatible amb una vida llarga i saludable; no obstant això, eixos efectes depenen fortament del tipus d'esport, l'exposició a càrregues extremes i els controls sanitaris que s'apliquen. No existix una garantia automàtica de major longevitat per a tots els esportistes d'elit.
Riscos evidents
Lesions musculoesquelètiques i seqüeles a mig/llarg termini: L'alt volum i intensitat augmenten la incidència de lesions agudes i cròniques. Les lesions repetides poden reduir qualitat de vida i limitar la participació esportiva futura.
Estrés i problemes de salut mental: ansietat, depressió i altres trastorns mentals entre esportistes d'elit, relacionats amb lesions, pressió competitiva, incertesa professional.. Les lesions en si mateixes són un factor de risc per a la salut mental per la pèrdua d'identitat esportiva i la interrupció de la carrera.
Dopatge i riscos associats: L'ús de substàncies per a millorar el rendiment implica perills directes per a la salut i conseqüències socials/professionals. El dopatge convertix clarament la pràctica en un risc sanitari i ètic que empitjora el balanç salut/risc de l'esport d'elit.
Factors que determinen si és “saludable” o no:
Disciplina esportiva: Els esports d’impacte repetitiu, de pes corporal extrem o amb càrregues articulars elevades tenen perfils de risc diferents als esports de resistència controlada o tècnics; per tant, l’avaluació ha de ser específica per modalitat.
Seguiment mèdic i prevenció: Programes de control mèdic, reconeixement esportiu i protocols de prevenció (entrenament, recuperació, nutrició) mitiguen els riscos físics; la seva absència incrementa la probabilitat de dany.
Suport psicològic i cultura organitzativa: L’existència de suport psicològic professional, la gestió de la pressió i una cultura esportiva que prioritze la salut sobre el rendiment immediat redueixen l’aparició i l’impacte de problemes mentals i faciliten la recuperació després de lesions. La formació d’entrenadors i estructures que detecten i actuen davant senyals d’alarma és clau.
9. Reflexió final i conclusions
Després d’analitzar tot, queda clar que l’esport d’elit té una doble cara. Per una banda, pot aportar una gran forma física, disciplina, confiança i fins i tot una vida més saludable si hi ha un bon control mèdic i una gestió adequada de l’entrenament. Però, per l’altra, l’exigència extrema pot comportar lesions, problemes mentals, pressió constant i situacions que afecten seriosament la salut.
Per això, l’esport d’elit pot ser saludable, però només quan hi ha un equilibri real entre rendiment i benestar. Quan la pressió i la competitivitat passen per davant de la persona, apareixen els riscos.
La conclusió és clara: cal que entrenadors, clubs i federacions prioritzin la salut i el suport integral de l’esportista. Si es cuiden tots aquests aspectes, el rendiment pot anar de la mà del benestar; si no, l’esport d’elit deixa de ser saludable.
10. BIBLIOGRAFÍA
Euncet Business School. (2022, 17 de noviembre). ¿Es sano el deporte de élite o es perjudicial a largo plazo? Euncet Business School Blog.
García Espinosa, P. (2025). El deporte de élite y la salud mental: una revisión sistemática [Trabajo fin de grado, Universitat Jaume I]
García Manso, J. M., Arriaza Ardiles, E., Martín González, J. M., Ramos Verde, E., Díaz Díaz, R., & otros. (2020). What makes elite leagues professional? Cultura, Ciencia y Deporte, 15(45), 303–311.
Glandorf, H. L., Madigan, D. J., Kavanagh, O., & Mallinson-Howard, S. H. (2023). Mental and physical health outcomes of burnout in athletes: A systematic review and meta-analysis. International Review of Sport and Exercise Psychology, 18(1), 372-416.
Jayanthi, N., Pinkham, C., Dugas, L., Patrick, B., & LaBella, C. (2013). Sports specialization in young athletes: evidence‑based recommendations. Sports Health, 5(3), 251–257.
Law, M. P., Côté, J., & Ericsson, K. A. (2007). Characteristics of expert development in rhythmic gymnastics: A retrospective study. International Journal of Sport and Exercise Psychology, 5(1), 82–103.
Portas-Núñez, B., Blanco-Martínez, N., Sánchez-Lastra, M. A., Diz-Gómez, J. C., & Ayán-Pérez, C. (2025). Prevalence of eating disorder, body image dissatisfaction and musculoskeletal complaints among former Spanish rhythmic gymnasts: a retrospective study. Phys Sportsmed
Kovács K, Kéringer J, Rácz J, Gyömbér N, Németh K. In the pitfall of expectations: An exploratory analysis of stressors in elite rhythmic gymnastics. Front Psychol. 2022 Aug 11;13:955232. doi: 10.3389/fpsyg.2022.955232. PMID: 36033062; PMCID: PMC9406821.
Aicale, R., Tarantino, D., & Maffulli, N. (2018a). Overuse injuries in sport: A comprehensive overview. Journal of Orthopaedic Surgery and Research, 13, 309. https://doi.org/10.1186/s13018-018-1017-5
Aicale, R., Tarantino, D., & Maffulli, N. (2018b). Overuse injuries in sport: A comprehensive overview. Journal of Orthopaedic Surgery and Research, 13, 309. https://doi.org/10.1186/s13018-018-1017-5
Franco, M. F., Madaleno, F. O., de Paula, T. M. N., Ferreira, T. V., Pinto, R. Z., & Resende, R. A. (2021). Prevalence of overuse injuries in athletes from individual and team sports: A systematic review with meta-analysis and GRADE recommendations. Brazilian Journal of Physical Therapy, 25(5), 500-513. https://doi.org/10.1016/j.bjpt.2021.04.013
Kelly, S., Pollock, N., Polglass, G., & Clarsen, B. (s.d.). Injury and Illness in Elite Athletics: A Prospective Cohort Study Over Three Seasons. International Journal of Sports Physical Therapy, 17(3), 420-433. https://doi.org/10.26603/001c.32589
Kuttel, A., Henriksen, K., Oblinger-Peters, V., Book Jr, R. T. V., & Storm, L. K. (2026). Exploring mental health and performance dynamics in Danish elite athletes: Insights from two case studies. Performance Enhancement & Health, 14(1), 100403. https://doi.org/10.1016/j.peh.2025.100403
McLeod, T. C. V., Lewis, J. H., Whelihan, K., & Bacon, C. E. W. (2017). Rest and Return to Activity After Sport-Related Concussion: A Systematic Review of the Literature. Journal of Athletic Training, 52(3), 262-287. https://doi.org/10.4085/1052-6050-51.6.06
Mountjoy, M., Sundgot-Borgen, J. K., Burke, L. M., Ackerman, K. E., Blauwet, C., Constantini, N., Lebrun, C., Lundy, B., Melin, A. K., Meyer, N. L., Sherman, R. T., Tenforde, A. S., Klungland Torstveit, M., & Budgett, R. (2018). IOC consensus statement on relative energy deficiency in sport (RED-S): 2018 update. British Journal of Sports Medicine, 52(11), 687-697. https://doi.org/10.1136/bjsports-2018-099193
Nixon, H. L. (1992). A Social Network Analysys of Influences On Athletes To Play With Pain and Injuries. Journal of Sport and Social Issues, 16(2), 127-135. https://doi.org/10.1177/019372359201600208
NUTRITION FOR FEMALE ATHLETE BONE HEALTH. (s.d.). Gatorade Sports Science Institute. Recuperat 30 de novembre de 2025, de https://www.gssiweb.org/sports-science-exchange/article
Palmer, D., Engebretsen, L., Carrard, J., Grek, N., Königstein, K., Maurer, D. J., Roos, T., Stollenwerk, L., Tercier, S., Weinguni, R., & Soligard, T. (2021). Sports injuries and illnesses at the Lausanne 2020 Youth Olympic Winter Games: A prospective study of 1783 athletes from 79 countries. British Journal of Sports Medicine, 55(17), 968-974. https://doi.org/10.1136/bjsports-2020-103514
Petek, B. J., Churchill, T. W., Moulson, N., Kliethermes, S. A., Baggish, A. L., Drezner, J. A., Patel, M. R., Ackerman, M. J., Kucera, K. L., Siebert, D. M., Salerno, L., Zigman Suchsland, M., Asif, I. M., Maleszewski, J. J., & Harmon, K. G. (2024). Sudden Cardiac Death in National Collegiate Athletic Association Athletes: A 20-Year Study. Circulation, 149(2), 80-90. https://doi.org/10.1161/CIRCULATIONAHA.123.065908
Reardon, C. L., Hainline, B., Aron, C. M., Baron, D., Baum, A. L., Bindra, A., Budgett, R., Campriani, N., Castaldelli-Maia, J. M., Currie, A., Derevensky, J. L., Glick, I. D., Gorczynski, P., Gouttebarge, V., Grandner, M. A., Han, D. H., McDuff, D., Mountjoy, M., Polat, A., … Engebretsen, L. (2019). Mental health in elite athletes: International Olympic Committee consensus statement (2019). British Journal of Sports Medicine, 53(11), 667-699. https://doi.org/10.1136/bjsports-2019-100715
Rice, S. M., Purcell, R., De Silva, S., Mawren, D., McGorry, P. D., & Parker, A. G. (2016). The Mental Health of Elite Athletes: A Narrative Systematic Review. Sports Medicine (Auckland, N.z.), 46(9), 1333-1353. https://doi.org/10.1007/s40279-016-0492-2
Todd, E., Elliott, N., & Keay, N. (2022). Relative energy deficiency in sport (RED-S). The British Journal of General Practice: The Journal of the Royal College of General Practitioners, 72(719), 295-297. https://doi.org/10.3399/bjgp22X719777
Turnagöl, H. H., Koşar, Ş. N., Güzel, Y., Aktitiz, S., & Atakan, M. M. (2021). Nutritional Considerations for Injury Prevention and Recovery in Combat Sports. Nutrients, 14(1), 53. https://doi.org/10.3390/nu14010053
García, O. G. (2009). Relación entre optimización del rendimiento deportivo y mantenimiento del estado de salud del deportista [Artículo]. Dialnet.
García Camacho, M. (2022). La salud mental de los deportistas de élite: una revisión [Revisión]. Repositorio UAL.
[Autor/es]. (s. f.). Prevención del dopaje en deportistas de élite: estrategia y contexto [PDF]. Universidad de Granada.
En l’última classe les companyes han presentat el debat sobre si l’esport d’elit és saludable o no. Aquest és un nivell en l’àmbit esportiu que s’ha integrat i normalitzat en la societat i que amb el pas del temps ha anat intensificant la seua intensitat i requisit per a l‘esportista. No obstant, s’ha comprovat que aquest a part de tindre molts beneficis també mostra molts desavantatges que posen en dubte la seua pràctica.
ResponderEliminarEn primer lloc, ser esportista d’elit suposa molta pressió, disciplina, temps, compromís, sacrifici… Qualitats de les que tothom no disposa o no estan compromesos a assumir. No obstant, aquesta exigència pot donar resultats espectaculars en un futur: bona forma física, capacitat de saber gestionar el temps, amistats noves, hàbits saludables i una forta disciplina que pot ajudar en altres àmbits de la vida, com els estudis o el treball.
Aquestes persones són un clar exemple per a molts esportistes joves que volen arribar al mateix nivell. Perquè al cap i a la fi, l’objectiu principal de tot esportista és guanyar, però també s’ha d’encarregar que el camí que utilitze per aconseguir-ho siga saludable.
Per això, cal destacar el cost que tot açò suposa. M’ha sorprès molt casos que normalment no es solen mencionar: com les nombroses denúncies que es van realitzar en el rugby amateur per la desprotecció i desinterés de la salut dels jugadors per part de les federacions, els casos de mort sobtada quan en un primer moment els jugadors pareixien estar saludables o els infinits casos de trastorns alimentaris o psicològics dels jugadors i jugadores. Tot açò reflexa com en l’esport d’elit s’arriben a uns extrems tan abismals on de vegades parar és més complicat del que sembla.
Davant d’aquests exemples, resulta després molt difícil considerar l’esport d’elit saludable, ja que al final tot en excés és roín i més si causa obsessió, creant-se una paradoxa on el que en un principi pareixa ser saludable acaba transformant-se en un acte imprudent si no es gestiona bé, és a dir, sols enfocant-nos en el rendiment i espectacle i no en el benestar de la persona.
A més, l’impacte de les xarxes socials ho ha complicat tot més ja que la societat té més a l’abast tots els actes i moviments dels jugadors, creant-los una pressió on senten que han de ser perfectes, i al mateix temps esgotament físic i psicològic.
Finalment, aquest tema dona a debatre si la salut i benestar dels esportistes recau 100% en ells i elles o també hi ha altres factors que poden intervindre, com per exemple els entrenadors, les federacions, metges, afició, familiars,etc. Ja que de vegades se’ls oblida que els esportistes són persones i no productes programats per a guanyar o conseguir un resultat. Així que, personalment considere que s’hauria de buscar una manera de compatibilitzar l’esport d’elit sense que repercutisca tant en el benestar dels jugadors i jugadores.
Agraïsc i felicite molt el treball que han fet les meues companyes ja que ha ampliat la meua concepció en aquest àmbit i de segur que em serveix per gestionar situacions futures.
Estic totalment d’acord amb el que dius, Júlia. Com bé has comentat, l’esport d’elit, tot i aportar molts beneficis a nivell físic, psicològic, social i personal, no sempre és saludable tal com està plantejat actualment.
EliminarEn primer lloc, l’esport d’elit es basa en una exigència molt elevada, una pressió constant i una dedicació del 100% a l’esport, sovint per damunt de la salut i el benestar. Aquest nivell tan alt de competició genera tant riscos físics com psicològics. Per tal d’explicar-ho millor, m’agradaria afegir informació al teu comentari relacionant l’apartat dels riscos psicològics amb la gimnàstica rítmica. En concret, em centraré en el llibre proposat per al club de lectura, Lágrimas por una medalla, ja que tracta aquest tema de manera molt clara, tal com va exposar Clara en classe.
Primerament, la especialització esportiva a edats primerenques pot afavorir el burnout esportiu, caracteritzat per esgotament físic i mental, pèrdua de motivació i disminució del rendiment. El llibre mostra com, les gimnastes comencen molt joves i acumulen moltes hores d’entrenament ( fins vuit al dia).Aquest fet acaba passant-los factura, tant a nivell de salut com a nivell mental, provocant lesions i una gran saturació psicològica.
Un altre risc molt present en la rítmica són els trastorns de la conducta alimentària (TCA). Els estudis mostren una elevada insatisfacció corporal, dietes restrictives, pesos molt baixos i problemes associats com irregularitats menstruals i lesions freqüents. Aquests efectes poden prolongar-se fins i tot després de la retirada esportiva. En el llibre es mostra com pesaven a les gimnastes tots els dies i ho registraven en una llibreta, generant pressió per mentindre’s en el “seu pes”. Les controlaven limitant el menjar, en alguns casos, castigant-les sense dinar/ sopar o fent-les córrer.
A més, Lágrimas por una medalla reflecteix la depressió i l’ansietat derivades de la pressió per guanyar, de la por a fallar i de sentir que sols depén exclusivament el resultat. En el llibre es descriu com, abans de la competició dels Jocs Olímpics d’Atlanta 1996, les gimnastes es trobaven extremadament nervioses a causa de la pressió, fins al punt que algunes afirmen no haver gaudit ballant.
Finalment, la retirada esportiva, pot tindre un fort impacte en la salut mental de les gimnastes. En deixar l’esport, moltes perden la seua identitat, rutines i objectius, tal com es reflecteix en el llibre, quan Tania es retira i no sap molt bé que fer sense la rítmica. Aquesta transició és un xoc molt gran i pot provocar ansietat, depressió , fet que demostra la necessitat d’un major suport psicològic abans, durant i després de la carrera esportiva.
En conclusió, és fonamental garantir que la salut mental i física dels esportistes siga una prioritat, també que es done més suport al llarg de tota la seua trajectòria esportiva. Sinó, es poden tiindre conseqüències psicològiques molt greus.
Amb l’exposició de les meves companyes realitzada a classe, junt amb el seu text corresponent sobre aquesta i després de llegir els comentaris de Júlia i Aina, puc afirmar que la qüestió sobre si l’esport d’elit és o no saludable, obri un debat molt gran, ja que depenent de la perspectiva en la qual ho mires, tot no és tan bonic com ho pinten.
EliminarPer una part, és clar que l’esport d’elit et pot aportar milers de beneficis, com, una molt bona forma física, et fa desenvolupar una constància que igual amb la pràctica d’un esport més “típic” no ho faries, i com que, dediques quasi tota la part de la teva vida a l’esport has d'aprendre a optimitzar el poc temps que tens per a tu mateix. Alhora, com hem estudiat a classe l’esport té la capacitat de ser un vertebrador d’identitats col·lectives, el que fa que desenvolupes uns sentiments i unes amistats amb les teves companyes d’esport, que potser no ho faràs amb ningú més, perquè mai ningú t'entendrà tant com elles amb aquelles coses que estiguen relacionades en l’àmbit esportiu i tots els sacrificis que aquest provoca.
El problema central de l’esport d’elit no és que no tingues temps per a tu mateix, els teus amics, la teva família, ja que quan entres en aquest àmbit saps tot el que vas a haver de sacrificar. El que jo considere que és el problema central de l’esport d’elit és quan tot gira al voltant de rendir i guanyar, i ens oblidem del perquè fem aquest esport.
Tal com han explicat les meves companyes al treball, i com diuen Júlia i Aina als seus respectius comentaris, la pressió que senten aquests esportistes és impressionant. No es tracta sols entrenar moltes hores, a açò se li suma exigències constants, lesions i el que més afecta mentalment, la por contínua a fallar. I a més a més, no et pots ni considerar la idea de prendre't un descans perquè igual et substitueixen per altra persona i tot el teu esforç no haurà servit per a res.
Una volta t’ha afectat la teva salut mental és quan apareix, l’ansietat, la depressió o els trastorns alimentaris. Com diu la meva companya Aina un cas que potser impacta molt és com a la gimnàstica rítmica comencen molt prompte a entrenar hores i hores, controlen el seu pes cada dia i les fan viure en una constant pressió de no complir amb les expectatives que tenen sobre elles, el que de segur provoca que se n'obliden perquè van començar a fer aquest esport; simplement per gaudir.
Com que estem en el segle de les xarxes socials, aquestes per a bé o per a mal, influeixen en tots els àmbits de la nostra vida, i aquest no anava a ser menys. Les xarxes socials i els mitjans de comunicació també contribueixen a la pressió dels esportistes, ja que aquests se senten constantment exposats i jutjats i, com diu Júlia moltes vegades s’oblida que abans que esportistes són persones.
Des de la meva opinió, l'esport d’elit pot ser saludable, sempre que aquest estiga ben gestionat, no podem reduir-ho tot a rendiment i espectacle. Hem de tindre més en compte la salut dels nostres esportistes tant físics com mental. Si no, l’esport d’elit acaba sent més perjudicial que beneficiós.
En definitiva, l’esport d’elit no és el problema en si, sinó com està muntat. Si es posa la persona per davant del resultat, pot ser una experiència positiva. Si no, el preu que es paga és massa alt.
ResponderEliminarMolts pensen que l’esport d’elit és sinònim de salut, ja que els esportistes entrenen cada dia i mantenen una bona forma física. No obstant això, en la meva opinió, l’esport professional no és tan saludable com sembla, perquè l’objectiu principal no és cuidar la salut, sinó guanyar i rendir al màxim.
A nivell físic, els esportistes d’elit posen el seu cos a prova. Entrenen durant hores, juguen malgrat el dolor i sovint arrosseguen lesions durant anys. Encara que a simple vista semblin forts, a la llarga això pot tenir conseqüències negatives, especialment per a les articulacions i els músculs.
A més, crec que la part mental és igual o fins i tot més important. La pressió per guanyar, les crítiques i la por a perdre el lloc o a lesionar-se generen un estrès considerable. No tothom està preparat per afrontar aquesta exigència constant.
Per tot això, penso que l’esport d’elit no és realment sa. Té aspectes positius, com la disciplina i el treball en equip, però no hauria de ser considerat un exemple de vida saludable. Per a mi, practicar esport de manera moderada i sense tanta pressió és molt més beneficiós que portar el cos al límit per competir.
El deporte de élite no es siempre saludable. Aunque representa el nivel máximo de rendimiento y dedicación, y bien aporta beneficios, también aporta condiciones negativas. Por un lado encontramos efectos positivos como una gran condición física, y aprender aspectos como la disciplina y la capacidad de superación. Sin embargo el deporte de élite trae con sigo unos efectos negativos en el deportista. El deporte de élite somete al deportista a una gran presión y exigencias físicas. Ser deportista de élite psicológicamente es duro, es presión constante por ganar, cargas de entrenamientos, riesgos de lesiones. Todo ello afecta al deportista tanto físicamente como psicológicamente.
ResponderEliminarPor ello creo que el deporte de élite no es siempre saludable. Creo que lo más importante de estos deportistas es su bienestar general, y que un buen acompañamiento a estos deportistas los lleva así a priorizar este bienestar, respetar sus límites personales y su formación de valores.
I really agree with your points about elite sports, and I think it’s important to also consider how the environment around athletes affects their health. Beyond training and competition, the role of coaches, families, and sports organizations can make a huge difference. For example, supportive coaches who encourage rest and recovery, or programs that teach stress management, can help prevent burnout and mental health problems.
ResponderEliminarAnother aspect is the long-term impact of early specialization. Even if young athletes reach high levels, they might face chronic injuries or mental fatigue later in life. This shows that success in the short term can sometimes come at a cost to future well-being.
Finally, I think social media and public attention add another layer of pressure. Athletes not only have to perform, but also maintain an image online, which can create stress that is often invisible. Supporting athletes means addressing both their physical training and the social and psychological pressures they face.
In short, elite sports can be beneficial, but only if there is a strong system that cares for the whole athlete, not just the results.
El deporte siempre se dice que es saludable, al final está comprobado que mediante este mejoras muchas capacidades, pero puede ser que a veces el deporte sea muy exigente si quieres llegar a la élite y no sea tan saludable.
ResponderEliminarPara llegar a la élite en cualquier deporte tienes que pasar por un recorrido muy duro aun que de todas forma no te asegura llegar igual. Es mucho esfuerzo al que te sometes para llegar y para mantenerte en la cima y hay muchos factores los cuales pueden hacer que no sea tan saludable la práctica de este.
Hay deportistas que entrenan todos los días una gran cantidad de horas, y ese sarificio al final puede costar un precio, el de las lesiones. Por otro lado el peso psicológico es enorme y si no eres fuerte mentalmente puede pasarte factura muy duramente causandote problemas.
Con ello, no digo que no sea saludable practicar un deporte de forma profesional, cada deportista es consciente de lo que hace y las medidas necesarias para seguir progresando sin tener problemas de salud, ya sean físicos o psicológicos.
El deporte de élite puede ser saludable si tenemos en cuenta la prevención de lesiones, el reparto de cargas de entrenamiento adecuadas según características físicas, psicológicas y una planificación adecuada de la vida deportiva y tener alternativas laborales tras la retirada deportiva.
ResponderEliminarPienso que hay que diferenciar deportes que por su práctica a alto nivel son más o menos saludables a nivel físico o psicológico. Por ejemplo: el boxeador normalmente tiene más secuelas físicas por impactos en la cabeza, que un jugador de waterpolo.
A nivel psicológico, el deporte tiene factores de riesgos a ser considerados negativos para la salud mental, si el deportista no sabe gestionar la presión competitiva o las lesiones de larga duración puede provocarle estrés, ansiedad y burnout deportivo.
A nivel laboral el deportista que dependa exclusivamente de su carrera deportiva, tras la retirada puede provocarle una sensación de vacío existencial y llevarle a depresión o aislamiento social, es importante medidas de inserción laboral para deportistas de alto rendimiento. Un ejemplo, lo encontramos en el que fuera saltador de longitud Yago Lamela tras su retirada por varias lesiones de larga duración tuvo episodios de depresión y fue encontrado muerto a los 38 años de edad https://www.elconfidencial.com/deportes/atletismo/2014-05-09/lamela-de-tocar-el-cielo-a-ser-incapaz-de-superar-el-salto-mas-dificil-de-su-vida_127636/
Las altas exigencias del deporte profesional en el que prevalece el resultado competitivo, puede provocar que este no contemple preservar la salud del deportista, nosotros como profesionales debemos gestionar a nivel físico y psicológico para que sea beneficioso y no cegarnos por el resultado competitivo .
En mi opinión, la salud en el deporte de élite es un tema delicado, como se explica en el trabajo que hemos visto en clase. Aunque el objetivo principal del deporte de élite es sacar el máximo rendimiento físico, esto no siempre va de la mano con una buena salud a largo plazo.
ResponderEliminarPor un lado, el deporte de élite tiene aspectos positivos, como una buena condición física, hábitos saludables y una gran disciplina. Sin embargo, el trabajo también muestra la otra cara, que muchas veces no se ve. Los entrenamientos muy intensos, la presión por ganar y la exigencia constante pueden provocar lesiones graves, problemas físicos continuos y un gran desgaste del cuerpo.
Además, no solo se ve afectada la salud física, sino también la mental. La presión por rendir, las expectativas del entorno y el miedo al fracaso pueden causar ansiedad, estrés o incluso depresión. Muchos deportistas siguen compitiendo aunque estén lesionados o mentalmente agotados, lo que empeora aún más la situación.
Por todo esto, creo que el deporte de élite no siempre es saludable. Aunque tiene beneficios, también puede traer muchos problemas si no se cuida el equilibrio entre rendimiento y bienestar. Es importante que se tenga más en cuenta la salud de los deportistas y no solo los resultados.
L'esport d'elit és la pràctica d'un esport al màxim nivell. On els atletes que participen en estos deports entrenen diàriament i duen l'esport al màxim. A simple vista, es pensa que l'esport d'elit és saludable. Ja que la pràctica de l'esport i la salut van de la mà. Però la salut té un significat més ampli. La salut és el benestar físic, social i mental. Aleshores, l'esport d'elit és saludable? Els esportistes d'elit són uns atletes que entrenen diàriament. Tenint la part del benestar físic. Però en alguns casos, es pot donar que alguns atletes no tinguen un benestar social o mental, contradiguen-se amb la definició de salut. L'esport d'elit exposa als atletes a una gran pressió sent la representació del màxim nivell dels esports, estant exposats a un públic molt ampli. On alguns atletes no poden suportar esta pressió. El futbol és un deporte o este cas es veu amb una gran freqüència, ja que el futbol és un dels esports amb major magnitud que meneja a moltes persones. A més, de ser un esport on la influència del públic es troba molt present. En este últim mes, podem observar el cas de Ronald Araújo. Un central del Barcelona que a causa d'una mala ratxa i baixada de nivell s'ha donat de baixa a causa de no poder suportar la pressió que suposa l'esport d'elit. També existixen altres casos com el de Harry Maguire, Bojan o Jeremy Wisten. Aleshores, podem afirmar que l'esport d'elit en tots els casos no és saludable. Perquè la salut no sols significa un benestar físic, sinó també un benestar social i mental. I molts atletes no tenen este benestar mental i social a causa de la pressió que suposa ser esportista d'elit.
ResponderEliminarDAVID HIDALGO
En classe hem reflexionat sobre si l’esport d’elit és realment sinònim de salut, i la majoria d’idees apunten que no sempre ho és. Tot i que els esportistes professionals tenen una gran condició física i adquireixen valors com la disciplina o la capacitat de superació, l’objectiu principal de l’esport d’elit és el rendiment i el resultat, no el benestar.
ResponderEliminarA nivell físic, els atletes sotmeten el seu cos a una exigència constant, amb entrenaments intensos, sobrecàrregues i lesions que, a llarg termini, poden tindre conseqüències negatives. Però no només es veu afectada la salut física, sinó també la mental. La pressió per guanyar, les crítiques, la por a les lesions o a perdre el lloc generen estrès, ansietat o fins i tot problemes més greus, com hem vist en diversos casos reals.
Per això, és important entendre la salut com un benestar global, físic, mental i social. L’esport d’elit pot tindre beneficis, però només si existeix un bon acompanyament professional, una correcta gestió de les càrregues i una preocupació real pel benestar de l’esportista més enllà dels resultats. En aquest sentit, practicar esport de manera moderada i sense tanta pressió pot ser molt més saludable per a la majoria de persones.
El deporte de élite suele asociarse automáticamente con salud y éxito, pero en realidad es un tema mucho más complejo. Aunque alcanzar el máximo nivel deportivo requiere una gran dedicación y aporta beneficios evidentes como una excelente condición física, disciplina y capacidad de superación, esto no siempre se traduce en bienestar real para la persona que lo practica.
ResponderEliminarDetrás del alto rendimiento hay una exigencia constante que afecta tanto al cuerpo como a la mente. Los entrenamientos intensos, la presión por obtener resultados, el miedo a fallar o a quedarse atrás y las expectativas del entorno pueden generar un desgaste progresivo. En muchos casos, el dolor, las lesiones o el cansancio extremo se normalizan, y el deportista aprende a seguir adelante sin escuchar sus propios límites, lo que puede tener consecuencias graves a largo plazo.
Además, el impacto psicológico del deporte de élite no siempre es visible. La presión mediática, las críticas externas y la comparación constante hacen que muchos deportistas se sientan obligados a mantener una imagen de fortaleza permanente, cuando en realidad también necesitan descanso, apoyo y comprensión. Esto puede provocar ansiedad, estrés, pérdida de motivación o incluso problemas más profundos relacionados con la salud mental.
Otro aspecto importante es que la carrera deportiva suele ser corta y, en muchas ocasiones, no se prepara lo suficiente a los deportistas para la retirada. Dejar atrás una rutina tan exigente, unos objetivos claros y una identidad construida alrededor del deporte puede generar un gran vacío personal si no existe un acompañamiento adecuado.
Por todo ello, considero que el deporte de élite solo puede ser saludable si se prioriza el bienestar integral del deportista por encima de los resultados. Es fundamental que entrenadores, federaciones y profesionales de la salud trabajen de forma conjunta para cuidar no solo el rendimiento, sino también la persona que hay detrás del atleta. Al final, el verdadero éxito no debería medirse solo en medallas, sino en la salud y la calidad de vida de quienes lo dan todo por el deporte.
El deporte de elite, poco importa de la disciplina que se trate, tiene dos caras de la moneda muy pronunciadas, por un lado, hay gente que lo considera muy bueno, tanto para la salud como para aprender valores como la disciplina o la constancia, dedicando gran parte de tu vida a enfocarte en un mismo deporte, mientras que por otro lado, hay gente que lo ve excesivo y nocivo para la salud.
ResponderEliminarDepende desde que punto de vista se trate, puede ser algo bueno o algo malo para la salud, ya que es verdad que en deportes de equipo por ejemplo, el hecho de superar el nivel promedio de los jugadores de ese deporte, implica saber tomar decisiones más rápido y tener una condición física que pueda adaptarse a la velocidad de reacción, mientras que en deportes en solitario o en los que no dependas de compañeros de equipo como pueden ser los deportes de contacto, ese tiempo de reacción no disminuye dependiendo de si eres deportista de elite o no. Hablando desde mi experiencia, que soy deportista de elite en judo, es cierto que aparte de posibles lesiones por la esencia misma del deporte, siempre ha habido mucha controversia con el tema del control del peso, forzándome a veces a comer o obligándome a abstenerme. Se que en deportes como la gimnasia esto también es un factor que influye mucho y que provoca múltiples trastornos alimenticios.
Por lo que en conclusión, creo que si se hace de forma más equilibrada o teniendo mas en cuenta que los deportistas también son persona y no solo máquinas de hacer deporte, aunque exigiendo la intensidad requerida para estar fuera de la media, habrían muchos menos problemas y podrían sacarle mucho mas partido para temas relacionados con la salud.
És evident que l’esport d’alt rendiment pot aportar molts beneficis, tant físics com psicològics i socials. La millora de la condició física, la disciplina, la capacitat de sacrifici i la fortalesa mental són valors que poden ajudar els esportistes no sols en la competició, sinó també en altres aspectes de la vida.
ResponderEliminarNo obstant això, aquests beneficis també tenen un cost. L’exigència extrema, la pressió per rendir, les lesions, els trastorns alimentaris o els problemes d’ansietat i depressió mostren que el límit entre rendiment i salut és molt fràgil. A més, la professionalització i la dimensió econòmica de l’esport fan que moltes vegades es prioritze l’espectacle i els resultats per damunt del benestar de l’esportista.
En conclusió, podem reflexionar sobre fins a quin punt és acceptable assumir aquests riscos i qui ha d’assumir la responsabilitat de protegir els atletes. L’esport d’elit pot ser saludable només si existeix un equilibri real entre entrenament, descans, suport mèdic i salut mental. Sense aquest equilibri, l’alt rendiment es converteix en un factor de risc.
Como hemos visto en calse se nos ha planteado la pregunta de si es saludable el deporte de elite o no, nos han presentado pruebas de como no siempre el deporte de elite es saludable, la industrialización del deporte ha hecho que aumenten la frecuencia de partidos y entrenamientos de alta exigencia y demanda fisica llegando en algunos casos a ser excesiva esta practica deportiva y pudiendo provocar mas riesgos que beneficios.
ResponderEliminarEste riesgo no es solamente fisiologico sino que tambien mental, destinar todo el tiempo de tu vida a la practica deportiva profesional hace que en muchos de los casos, cuando un deportista se reitra no sabe que hacer con su tiempo, se agrava mas sabiendo lo corta que es una carrera deportiva profesional en comparación con el resto de oficios.
A mayores, los deportistas de elite se suelen ver sometidos a una alta presion ya sea mediatica o por parte de su entorno que psicoogicamente puede ser dura para la persona si no sabe como gestionarla bien, hay muchos casos donde la salud mental ha impedido a el deportista realizar su deporte o lo ha realizado pero sin disfrutarlo. o incluso sufriendo.
Esto es un tema muy tabú ya que mucha gente frivoliza con la salud en un deportista de elite ya que lo ven como afortunado que lo tiene todo, pero nada mas lejos de la realidad, son personas como todos nosotros y se tienen que buscar soluciones a los problemas que estan sufriendo al igual que en otros trabajos.
Quan pensem en l’esport d’elit, moltes vegades el relacionem directament amb salut, esforç i una vida sana. Veiem esportistes amb un gran estat físic i pensem que són un exemple a seguir. No obstant això, si analitzem l’esport d’elit amb més profunditat, ens adonem que la realitat és molt més complexa i que no sempre és tan saludable com sembla des de fora.
ResponderEliminarEls esportistes d’alt nivell sotmeten el seu cos a exigències físiques molt altes durant molts anys. Els entrenaments són molt intensos, amb moltes hores diàries, i el calendari de competicions és molt exigent. Açò provoca que les lesions siguen molt habituals. En molts casos, els esportistes continuen competint tot i estar lesionats, ja siga per pressió de l’entorn, per por a perdre el seu lloc o perquè hi ha molts interessos econòmics al darrere.
A més del component físic, també cal tindre en compte la salut mental. L’esport d’elit implica una pressió constant per rendir, guanyar i complir expectatives. La por al fracàs, les crítiques dels mitjans i de les xarxes socials o la falta de vida personal poden afectar molt psicològicament els esportistes. Cada vegada es parla més de problemes com l’ansietat, la depressió o l’estrés en l’esport professional.
És cert que els esportistes d’elit tenen un control mèdic molt estricte i compten amb professionals com metges, fisioterapeutes o psicòlegs. Açò ajuda a prevenir i tractar molts problemes. Tot i això, el problema apareix quan el rendiment es posa per damunt del benestar personal, i la salut passa a un segon pla.
Des del meu punt de vista, crec que l’esport d’elit no sempre és saludable. Pot tindre aspectes positius, però també comporta molts riscos. En la meua opinió, caldria donar més importància a la salut física i mental dels esportistes i entendre que cap resultat justifica posar en perill la salut d’una persona.
En el mon actual, l’esport d’elit cobra una gran importància mediàtica, la qual atrau grans quantitats de diners, el qual provoca un major interès i atenció, generant així un cicle que té com a conseqüència l’augment del nivell i de l’exigència per als esportistes, els quals hauran de dur al màxim nivell possible el seu rendiment per poder triomfar.
ResponderEliminarDes del punt de vista esportiu, açò és molt beneficiós, ja que l’objectiu de les organitzacions esportives és consolidar-se com a lligues d’èlit i atraure la major atenció possible. En canvi, per als esportistes, açò provoca un augment d'estrès, ansietat i depressió i la necessitat d’assolir una sèrie de riscos i compromisos cada vegada a una edat més curta, el qual no és gens beneficiós per a l’esportista.
L’esport d'elit no és perjudicial per si mateix, és l’exigència desmesurada la que perjudica a l’esportista. Aquesta exigència pot vindre tant d’entrenadors com pares o el propi esportista, però el que queda clar és que intentar arribar a l’esport d’elit a qualsevol preu no és bo per a l’esportista i pot arribar a ser molt perillós.
Crec que l’esport d’elit té coses positives, però també molts aspectes negatius que no sempre es veuen. Per una banda, practicar esport a alt nivell ajuda a millorar la forma física, a tindre disciplina, constància i capacitat de superació. A més, pot ser un exemple per a molta gent jove.
ResponderEliminarPerò, per altra banda, l’esport d’elit també implica una pressió molt gran. Els esportistes han d’entrenar moltes hores, competir sovint i suportar l’exigència de guanyar sempre. Açò pot provocar lesions físiques, cansament extrem i problemes de salut mental com l’estrès o l’ansietat. Moltes vegades no es parla prou d’aquests problemes perquè només importa el rendiment.
També cal tindre en compte que, quan els esportistes es retiren, alguns tenen dificultats per adaptar-se a una vida normal, ja que han dedicat tota la seua vida a l’esport. Per això, és important que reben ajuda i suport, no només a nivell físic, sinó també personal i emocional.
En conclusió, pense que l’esport d’elit només pot ser realment saludable si es cuida la persona per damunt del resultat. Guanyar no hauria de ser més important que la salut i el benestar de l’esportista.
El deportista de élite y baloncestista Kobe Bryant era famoso por su extrema disciplina y, en algunos aspectos, por una mentalidad obsesiva. Kobe incluso creó un concepto conocido como “Mamba Mentality”, el cual se definía como un enfoque basado en la obsesión por la mejora continua y la negativa a aceptar el fracaso. Esta mentalidad refleja el enorme esfuerzo diario que se exige a los deportistas de élite, no solo a nivel físico, sino también mental.
ResponderEliminarGracias a los avances en la psicología, cada vez se han incorporado más profesionales de la psicología deportiva al entorno de los deportistas, actuando como preparadores y asesores, lo que contribuye a crear un ambiente más seguro. Aun así, considero que esto no es suficiente para afirmar que el deporte de élite sea saludable. Incluso en el máximo nivel competitivo se pueden observar graves consecuencias psicológicas, como en el caso de la patinadora artística rusa Sasha Trusova, quien, tras obtener la medalla de plata en los Juegos Olímpicos de Pekín 2022, subió al podio llorando y mostrando un enfado notable, llegando a afirmar que odiaba su deporte y que no quería saber nada más de él. Este episodio demuestra que, incluso con la ayuda de profesionales, en ocasiones no es suficiente para frenar la presión extrema y la obsesión por ganar un título.
Por otra parte, también es evidente el desgaste físico que soportan los deportistas, quienes son llevados a límites tan extremos que, en muchos casos, acaban sufriendo lesiones graves. Algunos ejemplos conocidos son la rotura del ligamento cruzado anterior y de los meniscos de la rodilla derecha de Carolina Marín, o la rotura del tendón de Aquiles del propio Kobe Bryant. Este tipo de lesiones ocurren a diario en el deporte de élite y cada vez son más frecuentes también en niveles inferiores, debido al aumento de la profesionalización y de las exigencias competitivas.
En conclusión, mi opinión personal es que resulta muy difícil que existan deportistas de élite que sean completamente sanos y, al mismo tiempo, obtengan resultados sobresalientes. Considero que todos ellos deben sacrificar una parte importante de su vida, tanto a nivel físico como mental, para poder alcanzar la cima en algún momento de su carrera.
Crec que el debat sobre si l'esport d'elit és realment saludable és molt necessari, perquè a vegades tenim una visió molt idealitzada del que significa ser professional. Des de fora només veiem l'èxit, les medalles i el reconeixement, però la realitat és que aquests esportistes forcen tant el seu cos i el seu cap que arriba un punt que ja no és ni mig normal. Al final, quan l'únic objectiu és guanyar i superar rècords, la salut passa a un segon pla i l'esportista es converteix gairebé en una màquina de rendiment. M’ha fet reflexionar molt el fet que molts d’ells han de seguir competint encara que tinguen dolors o lesions, simplement per la pressió de no perdre el seu lloc o per les expectatives que la gent te amb ells.
ResponderEliminarA més, el que em sembla més fort es tot el tema de la salut mental. Vivim en una societat on tot es jutja al moment per les xarxes socials , a part de la pressió de l’entrenador o de la família. No tothom té la maduresa per gestionar eixa ansietat des de tan joves. Està clar que l'esport et dóna valors com la disciplina i el compromís, però hem de vigilar que eixe sacrifici no arribe a extrems perillosos. En conclusió, s’hauria de protegir molt més a l'esportista com a persona i no veure’l només com un producte que ha de donar resultats, perquè tant la salut física com mental hauria d’estar sempre per damunt de qualsevol trofeu.
En mi opinión, el deporte profesional no puede ser bueno para la salud, pero objetivamente, depende de con qué se compare. Si comparamos a un atleta profesional con una persona promedio que trabaja en una oficina 8 horas al día y luego pasa el resto del día en casa con mínima actividad, entonces es mucho más saludable ser un atleta profesional. Pero si hacemos la misma comparación con una persona que trabaja en un lugar de trabajo que le permite desplazarse, tiene una dieta adecuada, un sueño reparador y hace ejercicio varias veces por semana, entonces el deporte profesional empieza a parecer un estilo de vida poco saludable: demasiadas lesiones, rehabilitación deficiente y apresurada, problemas mentales, dopaje, etc. El equilibrio en todo siempre es lo más saludable; en mi opinión, lo mismo aplica al deporte y al ejercicio.
ResponderEliminarIn my opinion, health in elite sport is a complex and sensitive issue. Although elite sport aims to achieve maximum physical performance, this objective does not always align with long-term well-being. At first glance, elite athletes appear extremely healthy, as they train daily, maintain excellent physical condition, and follow disciplined lifestyles.
ResponderEliminarHowever, health goes beyond physical fitness and also includes mental and social well-being. The intense training routines, constant pressure to win, and high expectations placed on elite athletes often lead to serious injuries, physical exhaustion, and long-term damage to the body. At the same time, mental health is frequently affected. Stress, anxiety, and fear of failure are common, and many athletes continue competing despite being injured or emotionally overwhelmed.
For these reasons, elite sport cannot always be considered healthy. While it offers clear benefits, it also involves significant risks when performance is prioritised over balance and well-being. Greater attention should be paid to protecting athletes’ physical and mental health, not just their results.
Es un debate muy interesante, ya que las personas que no están muy metidas en lo que es el deporte de alto rendimiento pensaran como es lógico que el deporte es igual a salud. Yo considero que estoy en una dinámica deportiva donde no se vive el deporte como salud, diversión, etc, sino cómo entrenar para competir y buscar siempre ganar. Esto genera una presión aunque lo intentes evitar vas a acabar siempre sintiéndola. Además de, como en todo, no es lo mismo una racha buena que una mala, como lleves mucho tiempo sin saborear la victoria el atleta no solo se puede encontrar mal mentalmente en su respectivo deporte sino que también lo extrapola a su vida personal, es como digamos se lleva el trabajo a casa. Y estoy solo hablando de lo que sufre un deportista mentalmente, ya físicamente poner tú cuerpo al límite cada entrenamiento, no siempre estando en las mejores condiciones. Algunas veces entrenado con molestias, sin haber comido lo suficiente a deshoras, etc más sumándole los viajes, no ver a tu familia, amigos, no pudiendo hacer otros planes.
ResponderEliminarUn atleta de alto rendimiento ya ha elegido y no puede dedicarle tiempo a otras cosas que le gustaría porque tiene que entrenar y competir. En resumen todo esto crea un estrés tanto mental como físico que digamos no hace del deporte de alto rendimiento algo super saludable. También pienso que es mejor eso que no hacer nada de deporte y sumándole malos hábitos. Al fin de cuentas cuando eres atleta de alto rendimiento y quieres que tú carrera sea larga vas a cuidar mucho tú cuerpo y tú mente, porque eres consciente del desgaste que supone no hacer las cosas bien. Tienes que tener una buena alimentación, descansar (horas de sueño), leer y muchas más cosas para mantener todo en su sitio y no volverte loco. Yo veo el deporte en niveles más serios como una carrera de fondo donde la paciencia y la constancia juegan un papel fundamental para el éxito de una carrera profesional en el deporte duradera.
Yo pienso que el deporte de élite no es saludable, ya que muchas veces te encuentras en un ambiente hostil, y que al final se disfruta mucho más un deporte, vayamos a decir, como hobby. Practicar ese deporte con los tuyos, tus amigos, familia, etc, eso hace que de verdad sea saludable, te estás moviendo en un ambiente despreocupado. Eso sí, que porque se le llame hobby y lo practiques con tu familia o amigos no significa que no te lo tomes en serio, pero para mí tiene todas las cosas buenas del deporte, más claro que sí, sus dosis de competición sana y te quita lo malo o lo más negativo de la alta competición.
A menudo se piensa que el deporte de élite es sinónimo de salud, ya que los deportistas profesionales entrenan a diario y cuidan su alimentación. Sin embargo, en mi opinión, el deporte de alto nivel no siempre es tan saludable como parece.
ResponderEliminarEs cierto que los deportistas de élite poseen una excelente condición física y hábitos muy controlados, lo que puede servir de ejemplo para la sociedad. No obstante, para llegar y mantenerse en la élite, el cuerpo se somete a entrenamientos muy exigentes y a una presión constante por rendir al máximo, lo que provoca lesiones frecuentes y un gran desgaste físico.
Además, no solo se ve afectado el cuerpo, sino también la mente. La presión por ganar, las críticas y el miedo al fracaso pueden generar estrés, ansiedad o problemas emocionales. Aunque cada vez se habla más de salud mental en el deporte, sigue siendo un tema poco visible.
En conclusión, considero que el deporte de élite no puede calificarse como completamente saludable, ya que prioriza el rendimiento por encima del bienestar. Por ello, es importante no idealizarlo y recordar que el deporte orientado a la salud es aquel que se practica de forma equilibrada y sin exigencias extremas.
Todos de pequeños hemos soñado alguna vez con ser un deportista de élite, famoso y conocido y poder ganarte la vida a costa de lo que más te gusta hacer. Pero con los años te das cuenta de que no todo es tan bonito. Hay muchos riesgos que debes de asumir si quieres ser deportista de élite y muchas veces estos riesgos no son compatibles con una buena salud.
ResponderEliminarLa práctica deportiva es beneficiosa tanto para la salud física como para la salud mental. De hecho está demostrado que puede aumentar la supervivencia y evitar muchas enfermedades.Pero tenemos que saber distinguir entre deporte amateur y profesional. Ya que el deporte profesional se preocupa por su salud pero en muchas ocasiones antepone los resultados a la propia salud del deportista. Un ejemplo claro serían los boxeadores profesionales, la intención básica de este deporte es producir daño en el cuerpo con golpes en la cabeza específicamente. Este deporte está asociado con daño neurológico crónico para los participantes a largo plazo. Otro ejemplos serían los corredores y el desgaste de sus rodillas o las lesiones de hombro de los jugadores de balonmano
En conclusión el deporte es saludable, pero si te excedes debes de ser consciente de los riesgos que asumes. Ya que los deportistas muchas veces estamos dispuestos asumirlos por amor al deporte, pero no debe de ser lo que tenemos que recomendar a personas en nuestros futuros trabajos.
Antes de escuchar lo que hablamos en la clase de ese día, opinaba que el deporte de elite era lo más sano que existe, y que los deportistas profesionales estaban muy sanos. Y realmente me equivocaba, no mucho ya que siguen siendo personas que cuidan de su cuerpo y mente pero quizá hay aspectos que olvidamos.
ResponderEliminarLos deportistas de élite someten a su cuerpo a entrenamientos muy duros, constantes y lesivos. Además mentalmente están muy condicionados por la presión, y esto puede generar problemas como estrés, ansiedad o incluso depresión.
Algunos pueden argumentar que es el precio que hay que pagar por ser uno de los mejores en tu disciplina, pero yo creo que hay cosas que se pueden hacer mejor para evitar ciertas situaciones.