El dopatge
Hui hem abordat el tema del dopatge en l'esport, una pràctica que està més extesa del que ens agradaria pensar, fins i tot a nivell amateur, com planteja este article de Marcos Pereda que vos he comentat a classe. En aquest sentit, els fragments de l'entrevista de Jordi Évole a Eufemiano Fuentes que hem vist també ens han donat algunes claus per a situar la qüestió. Vos deixe l'enllaç a un documental molt interessant sobre el tema.
En infinites ocasions, en classe s’ha mencionat que l’esport és capaç de vertebrar identitats col·lectives i provocar un sentiment i valors únics. No obstant actualment ens trobem en una etapa de la història on les tecnologies han vingut per a quedar-se, generant una dependència fins i tot preocupant en la societat. Aquest fet, a part de proporcionar beneficis i grans avanços, també ha potenciat altres factors: sobreexigència, ja que tot el que es mostra en xarxes socials es reflecteix com si fora perfecte; sobreexposició mediàtica, com bé diu l’article de Marcos Pereda, la qual dona pas a l’egoisme, soberbia, narcisisme, etc. Tot açò, provoca que les ganes que tenen les persones de guanyar en qualsevol aspecte, incrementen per poder presumir d’aquestes.
ResponderEliminarAleshores, l’esport no es queda enrrere. La nostra societat està agafant el mal hàbit de voler les coses amb rapidesa sense guanyar-se-les. Cada vegada són més esportistes que intenten aconseguir el seu objectiu per qualsevol mitjà possible, encara que no siga ètic, esportiu o just. I per tant, l’esforç va desvaloritzant-se.
En estos últims anys, el mètode més comú és el doping. Aquest són substàncies o mètodes prohibits que milloren el rendiment esportiu de forma artificial. El casos més comuns que es coneixen són sobretot en esportistes d’elit. Ja que aquests es dediquen en gran part a la seua disciplina esportiva i l’èxit està molt ben recompensat, tant a nivell econòmic, com a nivell social. Per tant, es podria a arribar a “entendre” el motiu per la qual ho fan.
No obstant, la sorpresa la trobem quan s’han descobert casos de dopatge en esportistes de categoria amateur. L’article de Marcos Pereda ilustra molt bé casos com el del ciclista Raúl Portillo o Ángel Vázquez, en aquestes situacions podríem arribar a pensar que són casos específics. Tanmateix, la perplexitat es dona quan l’article mostra exemples com el control d’anti-dopatge en la San Silverstre de Crevillen o la de Salamanca. En les dos ocasions, els corredors no estaven assabentats d’aquests controls i van ser exagerats esportistes que van abandonar la cursa, van posar alguna excusa per no acabar-la i fins i tot van reclamar indignats aquesta mesura. Ací es contempla com persones que no són professionals en l’esport intenten fer trampes per aconseguir èxit, gloria, reconeixement i admiració. Clar exemple de poca disciplina i auto desprestigi ja que al cap i a la fi no han assolit cap objectiu per mèrit propi. Açò també genera un gran sentiment de frustració a tots els altres participants que sols intenten gaudir de l’esport sense cap competitivitat tòxica. Ja que aquests casos de dopatge fan que cada esdeveniment esportiu requerisca proves antidopatge, els quals són molt cars i produeixen l’augment de preus per competir.
Per concloure, personalment considere que el dopatge està trencant tots els esquemes d’allò que significa l’esport i les persones que l’empren estan donant una mala imatge ja no sols a la societat sinó a aquelles persones que els utilitzen com a referència i exemple a seguir. Per això si els adults utilitzen a aquests mètodes guanyant-ho tot, com es pretén educar als més menuts a lluitar per allò que volen i poder gestionar la frustració si no ho aconsegueixen? Només estem obtenint que cada volta la societat arribe al punt de sacrificar la seua salut a canvi de glòria. I si no fem res per evitar-ho l’esport començarà a perdre la seua essència i valor.
Com bé diu Júlia, el dopatge a l’esport, fruit del continu desenvolupament científic i la incansable búsqueda del rendiment, provoca una disminució del mèrit esportiu i de l’esforç realitzat per part de la rest d'esportistes. A més, ja siga a competicions d'elit o amateur, aquestes tècniques prohibides no representen, al meu pareixer, el verdader espèrit de l’esport, basat en la sinceritat i el joc net. És per aquests motius que opine, a l’igual que Júlia, que el dopatge hauria d’estar prohibit a aquestes competicions, inclús sent castigat més durament del que es fa hui en dia.
EliminarTot i això, estic a favor de que es celebren competicions per a gent que pren aquestes substàncies, com els Enhanced Games, que altres companys han presentat a la seua exposició. Però quins són els motius d’aquesta postura aparentment contradictòria?
Primerament, si es celebraren competicions per als dopats de manera oberta, molta d’aquesta gent participaria en estes competicions, deixant les competicions tradicionals per als no dopats. En segon lloc, aquestes competicions serien una gran oportunitat per a la ciència i la biología, permetent estudiar els efectes de noves substàncies o comparant dades, al mateix temps que la búsqueda de com detectar-les, per evitar-les a la resta de competicions. En tercer lloc, l’espectador podria gaudir de més competicions i amb diferents enfocaments: el mèrit humà i l’honor de l’esforç per una part, i un major rendiment i espectacularitat per altra.
Està clar que aquestes competicions tenen parts negatives com la promoció d’aquestes subtàncies tòxiques, però bé: cada u es lliure de fer el que vuiga amb el seu cos. A més, mentre les tècniques o subtàncies empleades no siguen il·legals allà on es cel·lebre la competició, cap institució com el COI, ja coneguda per la seua hipocresia i corrupció, te la potestat per aturar-la.
Així que… és necessari eliminar el dopatge de l’esport per mantenir els valors que el fan ser allò tan especial, està clar. I què millor manera que separant a aquestos esportistes que embruten l’esport, si a més ens poden proporcionar entreteniment, avanços científics i un esport tradicional més just, honrat i transparent?
El trabajo habla sobre el dopaje en el deporte, explica cómo este problema afecta a la limpieza y a los valores del deporte. El dopaje no solo da una ventaja injusta, sino que también pone en riesgo la salud de los deportistas y daña la imagen de las competiciones.
ResponderEliminarEn el trabajo se mencionan casos conocidos, como el del tenista Jannik Sinner, que ha estado en el centro del debate por un positivo que, según se explicó, fue causado por una sustancia prohibida presente en una crema médica. Este ejemplo sirve para mostrar que no todos los casos de dopaje son iguales y que, en ocasiones, pueden existir errores o situaciones accidentales. Aun así, el trabajo deja claro que los deportistas son responsables de lo que consumen y deben ser muy cuidadosos.
También se destaca la importancia de los controles antidopaje para garantizar la igualdad entre los competidores. Estos controles ayudan a mantener la confianza del público y a proteger el esfuerzo de quienes compiten de forma limpia. Además, se señala que la educación es clave para prevenir el dopaje, especialmente entre los deportistas más jóvenes.
El trabajo muestra que el dopaje es un problema complejo que debe tratarse con justicia y claridad. Es fundamental castigar las trampas, pero también analizar cada caso con cuidado para no cometer injusticias y preservar los valores del deporte.
El dopatge és un tema molt interessant que està prenent protagonisme en els últims anys. Durant diverses sessions hem tractat molts aspectes entorn de tal pràctica. A més, diverses presentacions, l'article “Pel camí de Swann: sobre el dopatge amateur i els seus impulsos” i el llibre Contrarellotge han resultat ser participes en el meu entendre respecte al tema.
ResponderEliminarPer a començar m'agradaria analitzar-la definició de dopatge que ens oferix la RAE: “Administració de substàncies estimulants per a potenciar el rendiment de l'organisme amb finalitats competitives”. Amb esta definició, ja deixem clars diversos aspectes sobre el dopatge. Esta, es basa en la consumició de substàncies que atempten contra la salut de l'esportista a canvi de ser millor que la resta de manera antinatural.
En una primera instància, la gran majoria estem d'acord que el dopatge és un fenomen negatiu, antinatural i antiesportiu. No obstant això, a partir de la presentació de classe entorn de les Enhanced Games i partir del llibre Contrarellotge, podem observar un argument a favor del dopatge molt interessant. Es considera esta pràctica no com una causa per a fer espectacle, sinó com una conseqüència dels estàndards esperats pels espectadors. Això ens suggerix que si volem espectacle no ens podem queixar del dopatge.
Este argument sona convincent, no obstant això, m'agradaria fer-li un volt, ja que amb el que s'ha dit, deduïm que el problema del dopatge és complex i no solament recau en els esportistes d'elit, sinó també en els espectadors. No podem exigir-li a un ciclista recórrer milers de quilòmetres en tres setmanes, a un tenista jugar un partit de 4 hores durant diversos dies consecutius i és que la societat actual exigix resultats sobrehumans i, conseqüentment, forcem al fet que els esportistes recórreguen a substàncies dopants amb la finalitat d'aconseguir els estàndards que se situen pels núvols.
Finalment comentaré el purament negatiu del dopatge. Està més que demostrat científicament que esta pràctica il·legal és molt perjudicial per a la salut: pot provocar hipertensió i infarts, trombosis i sang espessa, arrítmies, danys orgànics hepàtics i renals, alteracions hormonals i reproductives, conseqüències psicològiques, etc. A més atés que l'esport posseïx les capacitats de vertebrar identitats col·lectives i d'emocionar, es convertix en un vehicle transmissor que afecta els esportistes amateurs. I en este punt ve el major problema: un estudi realitzat en la Universitat de Granada afirma que el 8,2% d'esportistes amateur recorren a substàncies dopants.
En conclusió, el dopatge és un tema seriós i digne de tractar i analitzar. Òbviament estàs substàncies resulten ser molt nocives. Enfront d'arguments que tracten al dopatge com a inherent a l'esport espectacle, no hem de mantindre'ns en silenci, sinó estos ens han de servir per a analitzar el problema del dopatge com molt ampli i complex. Esta pràctica és un afer global que ve alimentada de la societat, se situa principalment en l'esport d'elit i per les característiques d'este, retorna als esportistes amateurs.
La clase y las exposiciones sobre el dopaje te hace ver que es un problema mucho más grande de lo que parece, y no solo en la élite, sino también en el deporte amateur. Mi reflexión personal principal es que vivimos en una sociedad muy crítica y estética donde no tenemos límites para superarnos, cruzando líneas que afectan a nuestra salud solo para dar más espectáculo o verse mejor en el espejo, a pesar de las consecuencias negativas que pueda tener.
ResponderEliminarAl final, estamos normalizando estándares imposibles de cuerpos o rendimiento deportivo que nos ponen, donde tienes que forzar el cuerpo con sustancias para aguantar ritmos sobrehumanos. Pero lo peor de todo es la parte oscura para la salud: está clarísimo que doparse son sustancias que a corto plazo te aumento de rendimiento, pero a largo plazo son dañinas para tu organismo.
Además, me parece un problema enorme que, como el deporte mueve a tanta gente y crea esa identidad de grupo, al final los niños y los que entrenamos por afición acabamos copiando estas conductas. Es muy fuerte ver que casi un 8% de los deportistas amateur ya usan estas sustancias.
El dopatge és un dels problemes més greus de l’esport modern, ja que afecta directament la igualtat entre esportistes i posa en risc la salut de les persones. Consisteix en l’ús de substàncies o mètodes prohibits per millorar el rendiment esportiu de manera artificial, cosa que trenca completament el principi de joc net.
ResponderEliminarUna de les principals causes del dopatge és la pressió per guanyar. En l’esport professional hi ha molts interessos econòmics, contractes, patrocinadors i expectatives. Alguns esportistes senten que, si no es dopen, no poden competir al mateix nivell que altres. Açò crea una situació molt injusta i perillosa.
El dopatge no sols té conseqüències esportives, com sancions o pèrdua de títols, sinó també conseqüències greus per a la salut. L’ús de substàncies pot provocar problemes cardíacs, hormonals o psicològics, entre altres. Moltes vegades, aquestes conseqüències apareixen a llarg termini, quan la carrera esportiva ja ha acabat.
Tot i que existeixen controls antidopatge, el problema continua present. Açò demostra que no és suficient castigar, sinó que també cal educar. Si des de joves s’ensenya que l’important és guanyar a qualsevol preu, és més fàcil que apareguen aquestes pràctiques.
En la meua opinió, el dopatge va totalment en contra de l’essència de l’esport. L’esport hauria de basar-se en l’esforç, la superació personal i la igualtat d’oportunitats. Guanyar no hauria de justificar posar en perill la salut ni enganyar els altres.
En el deporte, existen ciertos factores que te pueden dar ventaja sobre los demás, entre ellos la genética, la alimentación, horas de sueño… y son todos factores que siguen haciendo que la competición sea justa. Por otro lado, hay otros que te dan ventaja sobre otros pero de manera inmoral y poniendo en juego tu propia salud, como puede ser el dopaje. Depende del tipo de dopaje que uses, aumentan tus estadísticas por un lado o por otro, ya sea en potencia, en rendimiento o en resistencia, teniendo normalmente como consecuencias negativas todo tipo de problemas del corazón, hormonales o psíquicos, entre una lista muy larga de aspectos negativos. Con la popularidad que ha ganado el fisicoculturismo en redes estos últimos años, muchos mas jóvenes han empezado a mantener un estilo de vida en el que incorporan el ejercicio en el, normalmente hipertrofia en el gimnasio, teniendo como único propósito mejorar la estética del físico. El problema con esto, es que hay jóvenes ignorantes que deciden ir por el camino rápido del dopaje, usando fármacos hormonales como la testosterona para aumentar la masa muscular o la trembolona, básicamente con el mismo principio, sin darse cuenta de lo perjudicial que es para la salud, pensando que lo que hacen no esta mal porque un chico fuerte en TikTok así lo dice. Mi conclusión es que debería de controlarse mas la influencia que pueden tener cierto tipo de “deportistas” en redes, ya que es el futuro de la educación en cuanto a deportes y no podemos dejar, como sociedad, que alguien ponga en juego su salud por ignorancia.
ResponderEliminar
ResponderEliminarPersonalment, el tema del dopatge en l’esport m’ha fet pensar molt. Normalment creguem que sols passa a l’esport professional, però l’article de Marcos Pereda mostra que també està present a nivell amateur, cosa que me pareix prou preocupant.
Açò mostra la pressió per millorar el rendiment siga com siga. L’entrevista de Jordi Évole a Eufemiano Fuentes també ajuda a entendre millor com s’ha normalitzat el dopatge en alguns contextos esportius. Crec que és un problema que va més enllà de fer trampes: té a veure amb els valors de l’esport i amb la mentalitat competitiva actual.
El dopatge en l’esport és una realitat molt més present del que sovint es vol admetre, i no sols en l’elit professional, sinó també en l’àmbit amateur. Tal com exposa Marcos Pereda en l’article comentat, el problema no es pot reduir a uns quants esportistes que fan trampes, sinó que forma part d’un sistema competitiu que prioritza el rendiment, el resultat i l’èxit per damunt de la salut, l’ètica i els valors esportius. En molts casos, el dopatge apareix quasi com una “eixida” normalitzada davant la pressió constant per millorar marques i no quedar arrere.
ResponderEliminarEls fragments de l’entrevista de Jordi Évole a Eufemiano Fuentes ajuden a entendre encara millor aquesta lògica. Fuentes no es presenta a si mateix com un delinqüent, sinó com algú que formava part d’un engranatge assumit amb naturalitat dins de l’esport d’alt nivell. Açò resulta especialment inquietant, perquè mostra com el dopatge no és només una decisió individual, sinó una pràctica sostinguda per silencis, complicitats i interessos econòmics.
El documental reforça aquesta idea i posa el focus en les conseqüències reals del dopatge: danys físics irreversibles, pèrdua de credibilitat de l’esport i un missatge molt negatiu per als joves, que poden arribar a pensar que sense ajudes il·legals no és possible competir. En aquest sentit, el dopatge trenca completament amb els valors educatius de l’esport, com l’esforç, el joc net i la superació personal.
Aquesta en la meua opinió i si algú no la comparteix estic obert a debatre.
La veritat és que el tema del dopatge em sembla un dels problemes més tristos que té l'esport avui en dia. Estem tan obsessionats amb l'èxit immediat i amb el postureig de les xarxes socials que sembla que l'esforç real ja no valga res si no aconsegueixes la medalla o el reconeixement de la gent. El que més m'ha sorprès és veure que ja no és només una cosa de l'esport d'elit, on es mouen milions d'euros, sinó que està arribant a l'esport no professional. Trobe que és molt fort que en carreres la gent preferisca dopar-se abans que acceptar el seu nivell real. Això demostra que vivim en una societat on ens fa pànic fracassar i on volem el camí fàcil per a tot, encara que siga fent trampes i enganyant-nos a nosaltres mateixos.
ResponderEliminarD'altra banda, em preocupa molt com tot açò afecta la imatge que donem als més joves. Si els referents que veiem en la tele o en TikTok aconsegueixen els seus objectius de manera artificial, quin missatge els estem enviant? Al final, l'esport hauria de servir per a aprendre valors com la superació, el cpmpromís…, però amb el dopatge tot això es perd completament. A més, no hem d'oblidar que jugar amb substàncies estranyes és molt perillos per a la salut, i cap trofeu val la pena si t'estàs destrossant el cos a llarg termini. Al final, crec que el més important és ensenyar millors valors des de la base i no dedicar-nos només a posar multes o castigar. Si no canviem eixa idea de que s'ha de guanyar siga com siga, l'esport perdrà tot el sentit del món només perquè la gent és egoista i vol ser millor que els altres a qualsevol preu.
Doping in sport is far more widespread than is often acknowledged, and it is by no means limited to professional elite athletes. It can also be found in amateur sports, where similar pressures and expectations exist. As Marcos Pereda explains in the discussed article, doping should not be understood simply as the dishonest behavior of a few individuals. Instead, it is embedded in a competitive system that places performance, results, and success above athletes’ health, ethical considerations, and the core values of sport. Under constant pressure to improve and keep up with others, doping can come to be seen as an almost “normalised” way out.
ResponderEliminarThis systemic logic becomes even clearer in the interview fragments in which Jordi Évole speaks with Eufemiano Fuentes. Fuentes does not portray himself as a criminal, but rather as someone who operated within a mechanism that was widely accepted in high-performance sport. This perspective is particularly disturbing, as it reveals that doping is rarely a purely individual choice. Instead, it is sustained by silence, complicity, and powerful economic interests that benefit from success at any cost.
The documentary further reinforces this view by drawing attention to the real consequences of doping. These include irreversible physical damage to athletes, a serious loss of credibility for sport as a whole, and a deeply problematic message sent to younger generations. Young athletes may come to believe that competing at a high level is impossible without illegal assistance. In this way, doping fundamentally undermines the educational values traditionally associated with sport, such as effort, fair play, and personal development.
Després del que hem pogut comentar a classe i en alguna exposició que han fet els meus companys, podem dir que el tema del dopatge ens fa pensar en què s’està convertint l’esport. Tota la vida ens han dit que l’esport és el mitjà més fàcil per a transmetre valors com l’esforç, la constància, el respecte i el joc net, encara que aquests últims poden també obrir un tema a debatre, però la realitat és que aquests valors cada dia es posen més en dubte. La societat de hui en dia cada volta ens demostra més que volem resultats ràpids per destacar i aparentar, el que repercuteix de manera totalment directa al món esportiu.
ResponderEliminarEn l’actualitat, les xarxes socials tenen un paper clau, ja que en aquestes tot el que veiem és perfecte: cossos ideals, rendiments impossibles i èxits constants. Com que tot el que veiem ens pareix perfecte, tot el món volem arribar ahí o ser així, i ens genera una pressió molt gran per guanyar i ser el millor siga com siga. Ací és quan apareix el dopatge, una manera fàcil i ràpida d’aconseguir millors resultats per tal d'evitar el procés real d’esforç, lluita i constància que implica aconseguir uns resultats, el que provoca que deixem de valorar l’esforç i sols ens centrem en el resultat.
Si parlem d’esport d’elit, a voltes veiem més justificable que els esportistes acaben dopant-se, perquè són persones amb molta pressió per mantindre’s a un nivell molt alt constantment, tenen un gran reconeixement social… Però el problema arriba quan el dopatge ix del món dels professionals, tal com ens diu l'article de Marcos Pereda, s’han vist casos de corredors populars que utilitzen substàncies prohibides simplement per guanyar una cursa local, simplement per poder gaudir d’eixos minuts de glòria que implica guanyar i sentir-se admirat per tothom, el que ens mostra la competitivitat tòxica que existeix i la necessitat de ser el millor i sentir-se validat per la resta.
Justament, el llibre que he elegit per a l'activitat del club de lectura “Contrarreloj” parla del dopatge i tot el que ell implica. A través del món del ciclisme, mostra com el rendiment extrem i la pressió constant acaben sent la norma, fins al punt on competir net sembla quasi impossible. Ens mostren com aquesta no és una decisió puntual sinó com es troben en un punt on sempre els exigeixen més, i sols es tenen en compte els resultats finals.
A més ens mostra com el dopatge porta conseqüències personals i morals, ja que, si és clar el dopatge fa que millores si parlem de rendiment, però, d’altra banda, el dopatge fa que perdes tots els valors que sempre ha inculcat l’esport, ja que l’èxit deixa de ser una recompensa per l’esforç i és solament el fruit d’un químic.
En conclusió, el dopatge està trencant completament el significat de l’esport. No és només una trampa contra els rivals, sinó també contra un mateix i contra els valors que l’esport hauria de transmetre. Si continuem normalitzant el dopatge l’esport deixarà de ser un espai d’aprenentatge i superació per convertir-se només en una carrera sense sentit cap a l’èxit.