Esport, política i ideologia
Durant les últimes classes hem estudiat les relacions que s'estableixen entre l'esport, la política i la ideologia, així com les característiques de l'esport que més afavoreixen aquestes relacions (capacitat per a vertebrar identitats col·lectives, repercussió social, impacte econòmic...). D'una banda, hem fet un recorregut històric per tal d'analitzar la utilització de l'esport que han fet diferents règims autoritaris durant el s. XX, amb especial atenció a la utilització que va fer el nazisme dels Jocs Olímpics de Berlín de 1936 i en la que podeu aprofundir en aquest documental. D'altra banda, també hem vist casos on l'esport s'ha utilitzat com una ferramenta de reivindicació i d'oposició al poder establert. A continuació vos deixe un article que aborda amb un poc més de profunditat tots aquests casos. També vos deixe un article que explica en més profunditat els casos del derbi Celtic-Rangers a Glasgow i del Dinamo de Zagreb i l'Estrella Roja de Belgrad a les guerres de la desintegració de Yugoslavia que hem comentat a classe. A més a més, hem establit debats molt interessants sobre totes aquestes qüestions des d'una perspectiva més actual, analitzant casos recents i examinant també el paper dels i les esportistes, les aficions, els boicots i les sancions, etc. En aquesta entrada podeu continuar eixos debats o comentar els aspectes que considereu més rellevants sobre aquest tema.
En mi opinión, el deporte y la política no deberían mezclarse. El deporte debería ser un espacio para disfrutar, competir sanamente y unir a las personas, no para crear rivalidades o conflictos por motivos políticos. Cuando los equipos o los deportistas se utilizan como símbolo de una ideología o de una causa política, se pierde el verdadero sentido del deporte, que es el respeto, el esfuerzo y la convivencia.
ResponderEliminarSin embargo, como hemos visto a lo largo de la historia, la política y el deporte siempre han estado relacionados. Muchos gobiernos han usado el deporte para mostrar poder o difundir sus ideas, y también ha habido deportistas que lo han aprovechado para expresar su opinión o protestar. Por eso, aunque sería ideal mantenerlos separados, es casi imposible que no se influyan mutuamente. Aun así, creo que deberíamos intentar que el deporte siga siendo un espacio de unión y no de división.
La política i l’esport sempre han sigut els temes principals de la nostra societat, capaços de moure als ciutadans per allò que s’identifiquen i segueixen. No obstant sempre s’ha generat el debat sobre si aquests s’haurien de mesclar o no.
ResponderEliminarCom hem pogut estudiar al llarg de les setmanes en classe, ja en els seus orígens, els jocs olímpics grecs antics, l’esport ha sigut un mecanisme fonamental que ha condicionat els àmbits polítics de les ciutats (polis) declarant treves sagrades. No obstant, també s’ha utilitzat aquesta pràctica per a fins polítics individualistes i egoístes que sols afavoreixen a certes persones.
Un dels exemples més clars són els Jocs Olímpics de 1936. En aquella època Alemanya es trobava sotmesa a la dictadura de Hitler, el qual va veure l’oportunitat perfecta per celebrar les olimpíades en el país, amb l’objectiu de poder difondre a la resta del món el seu poder i demostar com la raça ària era superior a la resta. Tanmateix, el cas més significant va ser la participació forçosa per els nazis de Gretel Bergman (atleta alemana exiliada a Anglaterra) durant les proves eliminatòries. Tot i que va aconseguir el rècord nacional en la seua especialitat, no va ser finalment convocada als jocs pel simple fet de ser jueva, i no era convenient que representara al país.
Ja abans de la celebració dels jocs s’aprecia com Hitler està estudiant i modelant com divulgar la seua política mitjançant l’esport, aconseguint-ho amb la creació el cartell dels Jocs Olímpics, el qual il·lustrava la raça ària, i la propaganda de les banderes nazis baix l’oblit de les banderes olímpiques.
Les estratègies propagandístiques de Hitler van ser molt meticuloses en tots els àmbits des de la creació del rànquing de les nacions amb el medaller alemà, la televisió en “directe” de les competicions, i l’acceptació dels nord-americans de color amb els blancs, tal com afirmava Jessie Owens, tot i que els nazis no deixaven de ser racistes.
Finalment, Hitler va aconseguir el seu objectiu: distraure a tots els països per poder preparar a l’exèrcit alemany per començar la Segona Guerra Mundial.
Aquest, va ser un dels casos més rellevants i mundials on l’esport i la política van estar de la mà. Actualment, els esportistes i els aficionats s’han pronunciat sobre aquest debat tan polèmic existint diverses opinions. Personalment, tinc l’absoluta certesa que aquests dos termes mai van a poder deslligar-se. No obstant, la forma amb la qual els emprem va a significar i repercutir en la societat. El cas de Hitler és l’exemple d’allò que no s’hauria de fer, ja que estàs desvalorant l’esforç i els valors dels esportistes i aficionats per un benefici individual. Però si que es podria fer servir per lluitar i reivindicar injustícies socials per fer així una societat millor, més inclusiva i educada amb el respecte i l’esportivitat, ja que l’esport no es tracta sols de guanyar sinó també de fomentar valors i drets humans.
Com s'ha examinat detingudament l'esport transcendix l'activitat física és un vehicle social tremend, capaç de formar i retratar identitats grupals. El seu profund efecte i l'impacte econòmic inherent fan que siga un instrument molt sol·licitat, tant pel poder com per la resistència.
ResponderEliminarL'anàlisi històrica és fonamental per a comprendre com règims autoritaris, com el nazisme en els JJ OO de Berlín de 1936, el van aprofitar per a projectar una imatge de poderio i superioritat ideològica. L'esport amb el seu potencial propagandístic, va servir sovint per a legitimar discursos polítics. Però també és molt rellevant emfatitzar el seu rol com a instrument d'oposició i reclamació. Exemples com el tibant derbi Celtic-Rangers, o la influència dels clubs Dinamo de Zagreb i Estrella Roja de Belgrad en el context de les guerres iugoslaves, revelen com les passions esportives es mesclen amb conflictes ètnics i polítics, la qual cosa convertix l'estadi en un camp de batalla simbòlic. El debat actual creix examinant el rol dels esportistes, són figures de canvi. Les implicacions ètiques de boicots i sancions, també s'avaluen. Els atletes realment han de prendre partit llavors? La resposta, difícil, no obstant això, salta a la vista que l'esport, ni és ni ser pot neutral, a més la seua anàlisi revela les dinàmiques de poder en la nostra societat, és genial.
En relació amb el que parlàrem en classe, podem observar com l’esport manté una gran vinculació amb la política i la ideologia, fet que fa que haja estat utilitzat com a instrument de poder, propaganda i acció política. Aquesta idea em fa reflexionar i veure que cada gest esportiu pot adquirir immediatament un significat tant simbòlic com polític, especialment en un context social on l’esport té una gran repercussió mediàtica i emocional.
ResponderEliminarPel que vam veure, en el segle XX els règims autoritaris ja van començar a instrumentalitzar l’esport per projectar i fomentar una imatge de força, unitat, superioritat i poder.
Aquests trest es veuen reflectats en els Jocs Olímpics de Berlín a 1936, quan el nazisme va convertir aquest esdeveniment esportiu en un propagandístic pensat perlegitimar la seua ideologia.
Un altre gran exemple és el derbi entre el Celtic-Rangers o el Dinamo de Zagreb-Estrella Roja, que mostren com els problemes socials, religiosos i políticis traspassaven al terreny de joc, generant encara més rivalitat i divisió entre les aficions.
Tot i que vegem que l’esport ha estat relacionat amb molts esdeveniments polítics, també ha estat com un espai per a la reivindicació i contestació, demostrant empoderament social i de lluita cap al allò que és més just. Les reivindicacions de jugadors de color, de dones i de tots aquells que al llarg del temps han estat discriminats evidencien com, poc a poc, mitjançant l’esport, es pot transformar la societat.
Actualment vegem que l’esport segueix sent un escenari on es projecten debats globals i, des del meu punt de vista, sempre hi haurà una vinculació amb la política i l’esport, ja que els esdeveniments esportius són capaços de mobilitzar emocions i a molta gent, i qualsevol fenomen amb aquesta importància difícilment pot separar-se de la política.
Pense que reflexionar sobre aquest tema m’ha fet veure que l’esport sempre estarà vinculat a algún fenomen o pensament, fet que genera unes conseqüències que, encara que crec que no haurien d’existir, són pràcticament impossibles d’evitar.
Al llarg d'estes sessions hem estat tractant la inevitable relació entre esport, política i ideologia. Personalment, m'ha cridat especialment l'atenció la manera en què l'esport naturalment sempre a tendix a ser utilitzat per la política, també me ha resultat interessant com esta unió es pot aprofitar o, en canvi, es pot gastar il·legítimament. A continuació, vaig a expressar el que acabe de comentar de manera profunda.
ResponderEliminarEn primer lloc, trobe important destacar les principals característiques de l'esport com al fenomen social que és. Per una banda, l’esport té la capacitat d’emocionar, en altres paraules, la habilitat de conmoure als aficionats. Per altra banda té la capacitat de vertebrar identitats col·lectives, és a dir, de cohesionar grans masses socials mitjançant un grup d'esportistes que visten el mateix equipament.
Bé, doncs a causa d'estes dos característiques naturals de l'esport, este és constant i irremeiablement associat amb la política. Ara bé, esta cohesió pot resultar tant moral com el contrari. D’ambdós vessants trobem exemples que hem tractat a classe mitjançant exposicions.
Per una vessant, les particularitats de l'esport prèviament comentades han sigut utilitzades inmoralment en casos com els Jocs Olímpics de Berlín del 1936, el Mundial d'Argentina del 1978 o el Mundial de Qatar del 2022, entre d'altres. Per l’altra vessant, ha sigut utilitzat de forma moral en casos com el de Nelson Mandela i el rugbi a Sud-àfrica de 1995 o el cas de Colin Kaepernick, d’entre molts més.
En conclusió, esport i política per la seua naturalesa sempre van a permanèixer units, ara bé, poden resultar ètics o deshonestos, de ahí que la clau es trobe en establir uns criteris bàsics i globalment respectats que sustenten el món de l'esport, i que consideren l'essència d’este el més important, obviament, però tenint en compte que la política sempre va a estar present (de ahí que l'argument per part del COI que va sostindre la celebració dels Jocs Olímpics de Berlín del 1936 que versava al voltant de com esta gran manifestació esportiva era exclusivament esportiva va ser un gest d'hipocresia que ocultava grans beneficis econòmics).
Aquestes classes m’han agradat molt i m’han paregut molt interessants. M’agradaria parlar sobre el fet que pense que no es pot negar que la política i l’esport estan units, encara que ens agradaria que fora d’una altra manera. Al final, la política forma part del nostre dia a dia, i en el moment en què hi ha diferents opinions o interessos, ja apareix el conflicte. Per això, per molt que intentem separar la política de l’esport, crec que és pràcticament impossible; qualsevol decisió important acabarà generant debat, perquè no totes les persones pensen igual ni tenen les mateixes prioritats.
ResponderEliminarAra bé, per a mi hi ha un límit molt clar: els drets humans. Pense que això no hauria ni de ser un tema polític, sinó una base mínima que tots hauríem de respectar. Quan un país discrimina dones, persones LGTBIQ+ o qualsevol altre col·lectiu, no entenc com encara pot generar-se controvèrsia o com es pot anteposar el benefici econòmic a aquestes qüestions. Em sembla surrealista que, en ple segle XXI, es continue dubtant de si totes les persones mereixen els mateixos drets i les mateixes oportunitats. Un exemple és quan s’organitza un Mundial en països on hi ha una vulneració clara dels drets humans. De veritat… què més els dóna a alguns governs amb qui es fica la gent al llit o com vol viure la seua vida?
En aquests casos crec que la societat hauria de ser més conscient i posicionar-se. M’agradaria pensar que, si hi haguera una situació injusta, jugadors i aficions es negarien a participar o a comprar entrades. Encara que, sent realista, també sé que és molt complicat, ja que sempre hi haurà gent que posarà els diners per damunt de tot o que aprofitarà la situació perquè els preus baixen, i això fa que aquests boicots siguen difícils de portar endavant.
Per altra banda, respecte als esportistes que tenen molta repercussió, jo sí que pense que haurien d’utilitzar la seua veu quan es tracta de qüestions de drets humans o de problemes socials greus. No cal que diguen públicament a qui voten ni que entren en política partidista, però sí que poden ajudar a visibilitzar injustícies i a fer que la gent reflexione. Al final, si tenen una plataforma tan gran, em sembla positiu que l’aprofiten per a generar canvis o, com a mínim, consciència.
Miguel Vázquez Fernández
ResponderEliminarPolitica y deporte, dos palabras que a priori no tendrian porque esatar relacionadas, es mas mucha gente piensa que estas no deben ir de la mano, pero inevitablemente y como se ha podido ver a lo largo de la historia estas dos tienen una relacion practicamente imposible de separar
ResponderEliminarExisten miles de casos donde se puede ver esta relacion de la politica en el deporte, en clase hemos visto algunos casos de ‘’sport washing’’ como podrían ser los JJOO de Berli de 1936 o el mundial e Quatar de 2022, pero estos no son los unicos casos donde la politica esta relacionada con el deporte, por ejemplo casos en el futbol como Lamine Yamal o Brahim diaz han sido muy sonados en cuanto a su relacion entre España y marruecos, donde la politica ha jugado un papel fundamental para determinar a que seleccion nacional representaran estos jugadores.
Otos casos muy sonados son el Real madrid en la epoca del regimen donde se utilizaba al club blanco como imagen politica tratando de mejorar la visión internacional hacia España o durante la guerra fria, en la cual EEUU y Rusia competian por ver quien obtenia mas medallas durante los juegos olimpicos.
Es imposible evitar la relacion entre deporte y politica, lo que se tiene que evitar es que se use el deporte en beneficio de la politica y no al reves. El deporte tiene que ser un medio por el cual se puedan revindicar ciertos pensamientos que puedan beneficiar a las personas y darles altavoz para que cambie la politica, son inumerables los casos de deportistas los cuales gracias a sus revindicaciones ha habido cambios en la politica con la intencion de otorgar derechos y libertades antes no existentes.
M'ha paregut fascinant el tema d'esta setmana. Això de la relació entre l'esport i la política sempre està en l'aire, i la classe m'ha servit per a entendre per què és una connexió tan forta. Com diu el text, l'esport té una capacitat increïble per a crear "identitats col·lectives" i, clar, això és una ferramenta molt poderosa.
ResponderEliminarEl documental dels Jocs Olímpics de Berlín 1936 és l'exemple perfecte de l'instrumentalització des del poder. És aterridor vore com un règim com el nazi va utilitzar un esdeveniment que se suposa que és de germanor per a fer una demostració de força i propaganda pura i dura de la seua ideologia de superioritat racial. Veure com van organitzar-ho tot mil·limètricament per a donar eixa imatge al món posa els pèls de punta.
Però el que més m'ha impactat és l'altra cara que hem vist amb els articles: l'esport no només com a ferramenta dels governs, sinó com a reflex de conflictes socials que venen des de baix. L'article que explica el derbi de Glasgow entre el Celtic i el Rangers és brutal. Que un partit de futbol, hui en dia, seguisca representant un conflicte religiós, polític i nacional tan antic demostra que l'esport és molt més que un joc.
I ja, el cas del partit entre el Dinamo de Zagreb i l'Estrella Roja que explica l'altre article és d'un altre nivell. Això ja no era futbol, era la representació d'un conflicte a punt d'esclatar. Com s'ha dit a classe, eixe partit i la batalla campal que es va organitzar són considerats per molts el vertader inici simbòlic de la Guerra de Iugoslàvia. És la prova més bèstia de com l'estadi es pot convertir en el primer camp de batalla quan el nacionalisme està tan crispat.
En resum, crec que ha quedat claríssim que l'esport i la política van de la mà, siga per a bé o, com hem vist en estos casos, per a reflectir els conflictes més profunds de la societat.
Estos últims dies a classe hem estat veient la instrumentalització política de l’esport i el paper que ha tingut este al llarg de la història, així també com els continguts que abordarem a la pràctica del passat dijous.
ResponderEliminarEn primer lloc, m’agradaria parlar de la primera volta que l’esport va tindre una connotació política que va ser als antics ludis romans, on es feien estos ludis romans en gran part per distraure a la població i qualsevol persona que tinguera els diners necessaris per a fer-los els podia fer. I és probablement aquest ús el que s'ens ve al cap quan pensem en la política en l’esport: la ferramenta per posar el focus mediàtic en altre lloc. Alguns exemples són els que vàrem vore a classe en les presentacions com els jocs de 1936, el Real Madrid de l’època franquista i el mundial d’Argentina de 1976.
En bona part, l’esport adquirix aquesta connotació política per la seua capacitat de vertebrar identitats col·lectives que ens fa adherir-nos a un club o a un sentiment de pertinença.
Però el fet que trobe més important i que potser no tinguem tant en compte és la utilització de l’esport com a eina de protesta i de canvis polítics que afecta positivament al món. El cas que em ve al cap és el de Drogba, mític exjugador del Chelsea que va parar la guerra civil que hi havia al seu país. És per aquesta raó que trobe que els esportistes han d’ajudar a reivindicar causes que afavorisquen a la població encara que siguen de caràcter polític.
Però aquesta última afirmació deixa un paradigma i un debat que trobe és molt difícil de resoldre: Fins a quin punt es pot permetre una declaració política d’un esportista? Només és guiem per la nostra opinió per trobar una declaració encertada o innecessària? Qui hauria de dictaminar-ho?
La classe passada, vam analitzar com l’esport i la política estan molt relacionats.
ResponderEliminarL’esport té una enorme visibilitat, la capacitat per vertebrar identitats col·lectives i un impacte econòmic molt alt. Precisament,per aquesta capacitat que té per a mobilitzar masses, ha sigut utilitzat històricament com a un instrument de propaganda per a molts règims per a demostrar poder. El cas més destacat és el dels Jocs Olímpics de Berlín de 1936, quan el nazisme va aprofitar l’esdeveniment com a mitjà propagandístic per expandir la seua ideologia.
No obstant, també hem vist que l’esport pot funcionar com a espai de conflicte i reivindicació. Les tensions entre Celtic i Rangers, lligades al conflictes religiosos o l’ enfrontament entre el Dinamo de Zagreb i l’Estrella Roja considerat per molts com un símbol de l’esclat de la guerra, mostren com com un simple partit pot reflectir pol.laritzacions polítiques.
Finalment, en els debats de classe hem tractat qüestions com el paper dels esportistes com a figures públiques, o sobre si l’esport pot ser neutral o si inevitablement va lligat a la política, arribant a la idea què l’esport sempre acaba reflectint tensions, conflictes i problemàtiques de la societat, per tant aquesta neutralitat és difícil d’aconseguir.
L’esport, tot i ser sovint presentat com un espai de neutralitat, convivència i superació personal, ha demostrat al llarg de la història que difícilment pot separar-se del seu context social i polític, així com hem pogut observar en els exemples esmentats a classe. La seua capacitat d’atraure masses i vertebrar identitat l’ha convertit en una ferramenta de dloble tall. Un exemple clar que es va tractar la passada sessió és l’ús propagandístic que en van fer els règims autoritaris del segle XX, com el nazisme durant els Jocs Olímpics de Berlín de 1936, on l’esport va estar al servei d’una ideologia.
ResponderEliminarAquesta mateixa dimensió pública de l’esport també l’ha convertit en un espai de resistència i reivindicació. Rivalitats esportives carregades d’història i tensió —com la del Celtic-Rangers— evidencien que els estadis poden ser escenaris de lluita simbòlica.
En l’actualitat, el debat s’ha traslladat cap al “sportswashing”, és a dir, l’ús de grans esdeveniments o inversions esportives per blanquejar la imatge de governs autoritaris o vulneradors de drets humans. També s’obri la pregunta sobre l’eficàcia real dels boicots, les sancions i les exclusions esportives, com les aplicades a Rússia, a l’hora d’exercir pressió internacional.
En aquest escenari, pense que el paper dels esportistes adquireix una nova dimensió. La seua influència social i mediàtica fa que, vulguen o no, tinguen una responsabilitat que va més enllà del resultat esportiu. L’esport, en definitiva, mai no és completament neutral: pot ser instrument de poder o de transformació, i crec que arribar a comprendre aquesta dualitat és molt important per poder analitzar-lo justament.
Després de tot el que hem parlat a classe, m'he adonat que és impossible separar del tot l'esport de la política. L'esport mou molta gent i moltes emocions, i això fa que siga un lloc perfecte perquè alguns governs o persones importants intenten transmetre les seues idees. Un exemple clar és el que va passar en els Jocs Olímpics de Berlín, on el nazisme va utilitzar l'esport per fer veure al món que eren superiors.
ResponderEliminarPerò no tot és negatiu. L'esport també ha servit moltes vegades perquè persones discriminades puguen protestar o fer-se veure. Gràcies a la repercussió que té, moltes injustícies han eixit a la llum i la gent ha pogut reflexionar. També és cert que alguns partits o derbis, com els que hem vist a classe, mostren que els problemes polítics i socials poden passar directament a la grada i augmentar la rivalitat.
Jo pense que política i esport sempre estaran units d'alguna manera, però això no té per què ser roín. L'important és que aquesta relació es faça servir per promoure el respecte i els drets humans, i no per manipular o fer mal. Al final, l'esport pot ser una manera bona de conscienciar i d'unir a la gent si s'utilitza bé.
A nivel personal pienso que en una utopía, el deporte y la política pueden llegar a un punto en el que ni se topen en lo mas mínimo, completamente al contrario de la realidad, encontrándose a estos prácticamente fusionados. Como ejemplos se me ocurre el partido de octavos de final del mundial de Qatar España-Marruecos, que acabo con peleas callejeras casi por toda España entre aficionados de ambos bandos, o cuando los Lamine Yamal y Nico Williams fueron aclamados por todo un país a la hora de jugar la Eurocopa, para poco después ser criticados por estos mismos aficionados por ser inmigrantes, llevando de nuevo el debate a un campo más político
ResponderEliminarAl llarg d’estes sessions hem analitzat la relació inevitable entre esport, política i ideologia, una connexió que, lluny de ser accidental, forma part de la naturalesa mateixa del fenomen esportiu. Allò que més m’ha cridat l’atenció és comprovar com l’esport, per les seues característiques intrínseques, sempre ha tendit a ser utilitzat políticament, tant per a fins legítims com per a fins totalment il·legítims. El repte, aleshores, és entendre com i per què es produeix esta apropiació.
ResponderEliminarEn primer lloc, convé recordar les principals particularitats de l’esport com a fenomen social. D’una banda, és capaç de generar emoció, de commoure profundament aficions senceres. D’altra banda, té la capacitat de vertebrar identitats col·lectives, unint a milions de persones al voltant d’uns colors, unes figures i uns símbols compartits. Esta doble capacitat d’emocionar i cohesionar explica per què l’esport esdevé un vehicle tan potent per transmetre discursos polítics.
A partir d’ací, entenem que l’esport i la política no sols estan relacionats, sinó que ho estan de manera constant i irremeiable. Ara bé, esta connexió pot donar lloc tant a usos legítims com a manipulacions moralment qüestionables. Així, hem conegut exemples on l’esport ha sigut instrumentalitzat de manera immoral, com els Jocs Olímpics de Berlín de 1936, que van servir com a aparador propagandístic del règim nazi, el Mundial d’Argentina de 1978, utilitzat per la dictadura militar, on s’amanyaven partits, o el recent Mundial de Qatar 2022, marcat per interessos econòmics i geopolítics que han generat nombroses crítiques ja que s’han interposat els interessos econòmics sobre la gran carència de drets humans d’aquest país.
Per contra, també hem estudiat casos on l’esport ha actuat com una força positiva i transformadora. El rugbi a Sud-àfrica en 1995, promogut per Nelson Mandela, és un exemple de com l’esport pot facilitar processos de reconciliació i reconstrucció nacional.
En conclusió, l’esport i la política van de la mà, no perquè algú els obligue, sinó perquè la naturalesa emocional i identitària de l’esport fa impossible separar-los completament. Per això, la qüestió fonamental no és pretendre que l’esport siga apolític sinó establir criteris ètics i globalment respectats que garantisquen un ús just i responsable del poder simbòlic que l’esport posseeix.
El deporte no se limita a ser simplemente un juego. En Glasgow, con el Celtic y los Rangers, cada encuentro lleva consigo historia, religión y política. Los estadios no solo sirven para observar goles: son lugares donde la gente expresa orgullo, identidad y hasta tensiones que han existido durante décadas. Pertenecer a un equipo allí implica ser parte de algo que trasciende el mero fútbol.
ResponderEliminarIgual ocurre con los Juegos Olímpicos de 1936 en Berlín. Los nazis buscaron utilizar el deporte para propaganda, pero deportistas como Jesse Owens evidenciaron que el deporte también puede contradecir ideologías y unir a las personas. Para mí, todo esto evidenciando que el deporte refleja a la sociedad: contiene historia, emociones, valores y conflicto. Por eso creo que es fascinante y mucho más que únicamente un juego
El debate de esta semana del deporte y la política me parece muy interesante ya que yo pienso que son dos conceptos muy difíciles de separar. En mi opinión, en los juegos olímpicos los atletas no representan ellos mismos sino que representan su país. Al representar un país, inevitablemente representas también sus valores, y esos valores donde se reflejan realmente es en la política nacional. Es por eso que pienso que el acto de competir ya lleva implícita una carga política. Esto también se puede reflejar en otras competiciones como es el mundial de fútbol o Eurovisión.
ResponderEliminarSiempre hemos escuchado eso de “deporte y política no debe mezclarse”, pero tras las últimas clases hemos podido ver que hay varios casos que hacen ver lo complicado de esta frase.
ResponderEliminarHistóricamente hablando hay varios casos en los que el deporte ha servido de “vehículo” para enseñar al mundo ciertas ideas, el ejemplo más claro está en los JJOO de 1936 de Berlín. En otros casos, el deporte también ha sido usado como forma de unión de un país, por ejemplo con el rugby y Sudáfrica, protagonistas de la película “Invictus”.
No son más que dos pequeños ejemplos que demuestran que para lo bueno y para lo malo, política y deporte muchas veces van ligados, creo que es bastante evidente que siempre van a ir de la mano, nos guste o no, especialmente en las aficiones de los clubes.
Para comentar algo diferente a mis compañeros, y centrándome en esas aficiones, me gustaría hacer hincapié en una parte específica del artículo del Celtic-Rangers y el Dinamo-Estrella Roja que me parece bastante relevante y con la que me siento identificado, en un mundo tan globalizado cada vez más enfocado al consumidor y menos al aficionado puede ser difícil encontrar algún vínculo con el club al que apoyas, y por tanto se vuelve más complicado la tarea de “vertebrar identidades colectivas” de la que tanto hablamos.
Es ahí donde aparece una figura muy importante, citando el artículo literalmente “los aficionados continúan encontrando la forma de mantener esta identificación simbólica, aunque sea a través de un jugador “de la casa” que conserve la esencia del club y encarne al jugador local”.
Me parece que juegan un papel que quizá a veces no se valora lo suficiente, ese capitán que lleva toda una vida en el club o el canterano que empieza a destacar desde abajo y rápidamente es la nueva sensación del equipo. A todos los aficionados de un equipo nos gusta saber que hay gente en el club que conoce los valores y aquello que defendemos de primera mano.
Me ha parecido bastante interesante y acertada esta reflexión y por eso he querido destacarla. La famosa historia de lealtad de Totti y la Roma, el ascenso desde la cantera hasta ser estrella y capitán del Celta de Vigo de Iago Aspas o, barriendo un poco para casa, la impresionante trayectoria de Vicente Iborra desde su salida de la cantera del Levante UD hasta su regreso cuando el club más lo necesitaba siendo siempre un ejemplo para los más jóvenes.
No son más que tres ejemplos entre otros tantos que hay en el mundo del deporte que ejemplifican a la perfección este acertado comentario.
Veure el documental sobre els Jocs Olímpics de Berlín de 1936 m'ha permés comprendre amb molta més claredat fins a quin punt un esdeveniment esportiu pot ser transformat en un instrument de propaganda política. Malgrat conéixer prèviament este episodi per les explicacions de classe, l’exposició d'este tema i la lectura de La barbàrie esportiva, el documental demostra de manera molt més visual com el règim nazi va controlar cada detall per projectar una imatge de disciplina, poder i superioritat. Resulta especialment significatiu observar com figures com Jesse Owens van desequilibrar este relat, demostrant que, encara que l’esport puga ser manipulat pel poder, també té la capacitat de desafiar-lo.
ResponderEliminarD’altra banda, als articles es remarca constantment fins a quin punt els processos d’identificació simbòlica formen part del món de l’esport. Tal com explica Serna (2003), els clubs i les seleccions no són només equips que juguen, sinó espais que ajuden a construir identitats col·lectives i a generar este sentiment de “formar part d’alguna cosa més gran”. En este sentit, entenc perfectament que l’auge del futbol coincidira amb la consolidació dels estats nació, ja que al final, un equip pot representar un país d’una manera molt més directa i emocional que qualsevol altre símbol. Justament per això, l’esport pot unir molt, però també pot ser un espai on apareixen tensions entre grups socials, nacionals o ètnics.
Els exemples dels articles ho deixen ben clar. El cas dels Balcans, especialment els enfrontaments entre aficions durant la guerra de Iugoslàvia, mostra com el futbol pot convertir-se en un escenari on es projecten conflictes polítics molt profunds. En situacions de tensió extrema, els símbols dels clubs o els discursos de les aficions poden potenciar sentiments de pertinença fins al punt que alguns grups acabaren integrant forces paramilitars, tal com expliquen autors com Gasser i Levinsen (2004) o Sindbaek (2013). És a dir, l’esport no crea estes tensions, però sí que les pot amplificar.
La revisió de casos com el Celtic–Rangers o la rivalitat Dinamo de Zagreb–Estrella Roja reforça la idea que la politització de l’esport continua viva. Hui en dia, les identitats religioses, nacionals o socials continuen apareixent als estadis, que són llocs on es fa visible allò que sovint en la vida quotidiana queda més dissimulat. Fins i tot en un context tan globalitzat com el del futbol actual, les diferències locals i nacionals continuen tenint un pes enorme en la manera com es viu i s’interpreta l’esport.
En conjunt, tant el documental com els textos i els debats a classe deixen clar que l’esport és un fenomen social i polític gegant. Està lluny de ser neutral, ja que pot servir per a reforçar discursos de poder, però també per a denunciar injustícies i generar canvis. Per això crec que és important mirar-lo amb una perspectiva més crítica i no quedar-nos només amb el que és superficial com és el joc o el rendiment físic. Entendre l’esport en totes les seues versions ens ajuda a valorar millor la seua influència i a assumir la responsabilitat que comporta.
Esport i ideologia, dos conceptes que a simple vista pareixen pertànyer a mons diferents, i és més, molta gent defensa que un estadi no és lloc per a fer política, però inevitablement la realitat és molt diferent. Com he pogut veure en aquesta classe, la capacitat de l'esport per a vertebrar identitats col·lectives i moure masses fa que siga pràcticament impossible deslligar-lo del context polític que l'envolta.
ResponderEliminarHi ha milers de casos on podem veure aquesta relació, però a classe hem vist aquests dos com el derbi de Glasgow entre el Cèltic i el Ràngers, o el conflicte dels Balcans amb el partit entre el Dinamo de Zagreb i l'Estrella Roja, que va anticipar la desintegració de Iugoslàvia. Són casos on hem vist com l'esport deixa de ser un simple joc per a convertir-se en un reflex de tensions polítiques i religioses molt profundes.
Altres casos molt sonats que hem vist són l'ús de l'esport per part dels règims autoritaris del segle XX. El documental sobre els Jocs Olímpics de Berlín de 1936 m'ha fet reflexionar sobre com el nazisme va utilitzar l'esdeveniment per a blanquejar la seua imatge internacional, encara que hem vist també totalment el contrari quan l'esport ha servit com a eina d'oposició al poder establit.
Considere que és impossible evitar la relació entre esport i política, però el que s'ha d'evitar és que s'utilitze l'esport en benefici de la manipulació. L'esport ha de ser un mitjà per a reivindicar drets, i en els debats actuals sobre boicots i sancions, veig clar que tant les aficions com els esportistes tenen un paper fonamental per a impulsar canvis reals en la política.
L’esport i la política sempre han tingut una relació complicada. En un món ideal, l’esport hauria de ser un espai neutre, pensat per disfrutar, competir amb respecte i unir a les persones. Quan un equip o un esportista passa a representar una ideologia o una causa política, moltes vegades es perd part d’aquest sentit original, basat en valors com l’esforç, el joc net i la convivència.
ResponderEliminarTot i això, tal com hem analitzat a classe, separar completament esport i política és pràcticament impossible. La història està plena d’exemples on els governs han utilitzat l’esport com a instrument de propaganda o de control social. Els Jocs Olímpics de Berlín de 1936 són un cas clar: el nazisme va convertir aquell esdeveniment en una demostració del seu poder i de la seua ideologia. D’altra banda, també hem vist situacions en què l’esport ha servit per reivindicar drets o oposar-se al poder establert, com alguns esportistes que han aprofitat la seua visibilitat per denunciar injustícies.
A més, hi ha casos en què els conflictes polítics o identitaris es traslladen directament als estadis. Els derbis entre Celtic i Rangers o els enfrontaments entre el Dinamo de Zagreb i l’Estrella Roja en el context de la desintegració de Iugoslàvia mostren com els equips poden convertir-se en símbols de comunitats, religions o nacions en conflicte. En eixos casos, l’esport reflecteix el que passa fora del camp.
Si eres un seguidor habitual del deporte sueles conocer las implicaciones politicas y sociales que tienen los grandes eventos deportivos, o los grandes clubes de algunos deportes, no es casualidad, por ejemplo, que tantos eventos deportivos se esten celebrando en los últimos años en paises del Golfo Pérsico, estos se aseguran las victorias de sus candidaturas a “golpe de fajo”, dicho vulgarmente.
ResponderEliminarQuiza podríamos preguntarnos ¿Por qué se gastan tanto dinero estos paises para celebrar estas competiciones si, en la mayoría de casos, no existe un gran interes o tradición deportiva entre su población?
En un mundo utópico, estos gobiernos presentarían estas candidaturas porque quieren aportar riqueza deportiva al país y mostrar su cultura al resto del mundo, pero ppr desgracia nos volvemos a encontrar con casos de sportwashing, donde la única riqueza que aumenta es la de los grandes empresarios y políticos, mientras que se esconden los problemas sociales de la gente corriente, haciendo pensar al mundo que su país esta bien y todos son felices, aunque vivan en la más absoluta pobreza.
Casos como estos, llevan viendose durante todo el s.XX, un caso muy sonado fue el que podemos ver en el documental colgado en esta publicación, donde la Alemania nazi quiso mejorar su reputación ante el mundo y engañó a las otras grandes potencias prometiendo un aumento de las libertades judias, obviamente esto se acabo al finalizar las Olimpiadas.
En la actualidad esto sigue sucediendo, los poderosos ganan y los débiles pierden, la rueda sigue girando en el mismo sentido. Quiza sería interesante y beneficioso para todos que alguien cambiase esta dinamica, pero ¿Como deberia hacerse?¿Que medidas son necesarias? Esas son preguntas que deberían hacerse las federaciones internacionales, en mi opinión.
La veritat és que tot el que hem estat parlant estes setmanes sobre l’esport, la política i la ideologia m’ha fet pensar prou. Sempre he vist l’esport com una cosa “neutral”, com un joc o un espectacle, però m’he adonat que darrere hi ha molta més cosa de la que pareix. Els exemples històrics que hem vist, sobretot el dels Jocs Olímpics de Berlín de 1936, m’han flipat, perquè mostra clarament com un règim pot utilitzar l’esport per a donar una imatge totalment diferent del que realment és. En el cas del nazisme, era com si volgueren “maquillar” el que estava passant, i la veritat és que fa un poc de respecte vore com de fàcil és manipular la societat a través de l’esport.
ResponderEliminarTambé m’ha cridat molt l’atenció l’altre costat: quan l’esport s’utilitza per a reivindicar, protestar o plantar cara al poder. Els casos del Celtic-Rangers o el del Dinamo de Zagreb i l’Estrella Roja m’han paregut fortíssims, perquè demostren que els equips no són només equips, sinó símbols, identitats i fins i tot banderes d’una història o d’un conflicte. A voltes pensem que “és només futbol”, però darrere hi ha odi, memòria, política, sentiments… tot mesclat.
I ja mirant a l’actualitat, crec que és important reflexionar sobre el paper que tenen els esportistes i les aficions. A voltes demanem que siguen neutrals, però també són persones i tenen les seues idees i problemes. No sé, crec que és un tema complicat i que no té una resposta clara, però està bé parlar-ne i qüestionar-se coses, perquè l’esport té més impacte del que imaginem.
En general, crec que estes classes m’han ajudat a vore l’esport amb uns altres ulls. No és només competició o espectacle; també és un espill de la societat, amb tot lo bo i lo roïn que això comporta.
Aquest tema m’ha paregut especialment interessant perquè mostra clarament que l’esport mai és un fenomen aïllat, sinó que està molt condicionat pel context polític i ideològic del moment. Al llarg del segle XX, l’esport ha sigut utilitzat com una eina de propaganda per molts règims autoritaris, i el cas dels Jocs Olímpics de Berlín de 1936 és probablement l’exemple més clar de com un esdeveniment esportiu pot ser instrumentalitzat per projectar una imatge falsa de normalitat i grandesa davant el món.
ResponderEliminarAl mateix temps, també hem vist que l’esport no només serveix al poder, sinó que en molts casos ha sigut un espai de resistència i reivindicació. Els exemples del Celtic–Rangers o del Dinamo de Zagreb i l’Estrella Roja mostren com els clubs i les aficions poden representar identitats nacionals, religioses o polítiques molt arrelades, fins al punt que el conflicte esportiu reflecteix un conflicte social o bèl·lic molt més profund.
Des d’una perspectiva més actual, crec que continua sent molt difícil separar completament esport i política. Els boicots, les sancions internacionals o el paper dels esportistes com a figures públiques demostren que l’esport té una repercussió social enorme i que qualsevol gest pot adquirir un significat polític. Per això, considere que és important analitzar aquests casos i entendre que l’esport pot ser tant una eina de control com un instrument de denúncia, depenent de qui l’utilitze i amb quin objectiu.
Aquesta última semana, hem estat tractant a classe la relació que pot arribar a tindre l’esport amb la política. Als últims segles, ja no podem dir que l’esport es limita a la pràctica esportiva que solament influeix als esportistes ja que, com hem pogut observar, l’esport ha passat a tindre un gran protagonisme com a espectacle que ens permet vertebrar identitas col·lectives i identificar-mos amb es equips de forma que es generen unes il·lusions, emocions i sentiment de pertinença difícil de trovar en ningún altre lloc.
ResponderEliminarAquestes característiques anteriors han portat a relacionar l’esport amb la política ja que malgrat que aquestos dos àmbits es tracten de separar, sempre acaben estat relacionats de forma molt estreta. Podem trobar alguns exemples com són els JJOO de Berlín 1936 a l’Alemanya nazi o el mundial d’Argentina 1978 on l’esport s’utilitza per representar certes ideologies i donar a conèixerles de forma que cumpleixen una funció propagandística i que es legitimitaren règims absolutistes i dictatorials. Més recentment, trobem relacionats els derbis Celtic-Rangers (a Escòcia) i el enfrontament entre Dínamo de Zàgreb i Estrella Roja. En el cas del primer, s’enfronten dos equips de la mateixa ciutat (Glasgow) que tenen una rivalitat diferent ja que malgrat ser de la mateixa ciutat, es mostren dues visions ideològiques molt radicals que moltes vegades causen enfrontaments desmesurat on pren molt de protagonisme la violencia per part de les aficions. Per l’altra banda, entre Dínamo de Zagreb i Estrella Roja, es troba una gran rivalitat entre els dos grans equips dels Balcans, representatns també de diferents ideologies. Sempre s’han viscut unes grans tensions per part d’ambdós clubs i les seues respectives aficions fins al punt d’identificar-se aquest partit com l’inici simbòlic de la Guerra d’Independència Croata entre el 1990 i el 1991.
Per tant, podem concloure que als últims segles hem pogut relacionar l’esport amb les ideologies polítiques ja que sense aquest aspecte ideòlogic i de pertinença, no es podria considerar l’esport tan important i tot el que representa emotivament per a tots els amants d’aquestos.
A classe hem estudiat la relació entre l’esport, la política i la ideologia, i hem vist que moltes vegades han anat de la mà. Hem analitzat com l’esport pot crear identitats col·lectives i tindre una gran repercussió social i econòmica. També hem fet un recorregut històric, destacant l’ús de l’esport per part de règims autoritaris.D’altra banda, hem vist exemples on l’esport ha sigut una eina de reivindicació i protesta contra el poder. Finalment, hem debatut sobre casos actuals i el paper dels esportistes, les aficions, els boicots i les sancions, reflexionant sobre com esport, ideologia i política continuen estant molt relacionats.
ResponderEliminarEn la meua opinio l’esport i la politica no tindrien que anar de la ma pero tambe creec que es algo que no es pot evitar.
Estos tres términos no son tan distintos de lo que se puede llegar a creer. Entre estos términos existe una relación la cual se puede observar sobre todo ante el término de deporte. Dentro de este se puede observar como las ideologías influyen en el deporte desde siempre. Un ejemplo claro es la época de Franco en España, el cual usó las victorias del Real Madrid para hacerse ver bien. Con ello la gente asociaría la ideología impuesta en España durante esos tiempos con el equipo que dominaba el fútbol europeo por aquel entonces como lo era el Real Madrid.
ResponderEliminarEn este ejemplo se puede ver también la política en el deporte, aun que existen otros factores como los ultras con el cual se puede explicar mejor. Los ultras en España se forman durante la Transición democrática en España siendo los jovenes del momento los creadores de estos grupos buscando un lugar para poder manifestarse políticamente entre otras formas. A partir de ahí muchos grupos ultras se ven muy marcados por unas ideas políticas, como por ejemplo, el nacionalismo en los ultras del Barcelona o los del Athletic Club.
En conclusión son términos que a lo largo de la historia han tenido una conexión y han estado relacionados entre ellos dándose casos importantes a lo largo de la historia del deporte como el mencionado anteriormente.
El deporte y la política es muy dificil separarlos. El deporte tiene una fuerza increíble para mover masas y crear identidades colectivas, y por eso la política siempre lo acaba usando, para bien o para mal.
ResponderEliminarPor una parte, está el lado oscuro: el "sportswashing". Muchos gobiernos usan los grandes eventos para hacerse propaganda y que el mundo vea una imagen de poder. Pasó de forma exagerada en los Juegos Olímpicos de Berlín 1936 con Hitler, y sigue pasando hoy con el Mundial de Qatar 2022, donde se prioriza el dinero sobre los derechos humanos. Además, el deporte a veces es como un problema social, como el derbi de Glasgow entre el Celtic y el Rangers por temas de religión y política, o aquel partido entre el Dinamo de Zagreb y el Estrella Roja que fue el inicio simbólico de la guerra en Yugoslavia.
Pero no todo es malo; el deporte también puede ser una herramienta brutal para unir a la gente y luchar por la justicia social. Un buen ejemplo es cómo Nelson Mandela usó el rugby para reconciliar a Sudáfrica tras el Apartheid. También están los atletas que usan su fama para protestar, como Lewis Hamilton contra el racismo o Colin Kaepernick.
En conclusión, aunque el deporte debiera ser neutro y solo tratar de esfuerzo y respeto, su parte emocional lo convierte siempre en un escaparate político.
Desafortunadamente, el deporte y la política no van de la mano, ni en el mundo moderno ni nunca antes. Pero esto no es tan malo si está en manos de quienes saben utilizarlo correctamente. El deporte y la política juntos pueden unir al mundo y a las naciones en torno a un objetivo común, impulsar diversas cuestiones y ser los iniciadores de cambios en países o continentes enteros. Por lo general, tenemos más oportunidades de ver cómo las personas, en grandes o pequeños escenarios, lo utilizan para su beneficio personal y para promover ideologías que les convienen, pero con las personas adecuadas en puestos de liderazgo, el deporte tiene un poder que rara vez tiene ningún otro medio... especialmente si hablamos de fútbol.
ResponderEliminarSport goes far beyond physical activity; it is a powerful social phenomenon capable of shaping collective identities and mobilising emotions on a massive scale. Because of its symbolic impact and economic relevance, sport has often been used both by those in power and by groups seeking resistance or change.
ResponderEliminarHistorically, authoritarian regimes have clearly exploited sport for political purposes. A well-known example is the 1936 Berlin Olympic Games, where the Nazi regime used the event as a propaganda tool to project an image of unity, strength, and ideological superiority. In this sense, sport has frequently served to legitimise political narratives. At the same time, it has also acted as a space for opposition and social expression. Rivalries such as Celtic–Rangers or Dinamo Zagreb–Red Star Belgrade show how sporting competition can reflect and intensify religious, ethnic, and political conflicts, turning stadiums into symbolic battlegrounds.
Today, this debate continues through the role of athletes as potential agents of change. Protests, boycotts, and public statements raise ethical questions about whether athletes should take political positions. While the answer is complex, it seems clear that sport cannot be truly neutral. Its close connection to power structures and social struggles reveals much about the dynamics of the societies in which it exists.
Durante esta semana hemos abordado un tema que, a mi parecer, es muy interesante. El deporte y la política están estrechamente ligados; no obstante, mucha gente considera que ambos conceptos deberían estar completamente separados.
ResponderEliminarComo hemos comentado en numerosas ocasiones en clase, el deporte posee un poder que pocas cosas pueden ofrecer: la creación de sentimientos de pertenencia, es decir, sentirte identificado con un club, un equipo, etc. Este sentimiento puede ser utilizado por los gobiernos para fortalecer su imagen y sus ideologías.
Un ejemplo de ello fue la guerra entre El Salvador y Honduras, conocida como la Guerra del Fútbol, que tuvo lugar entre el 14 y el 18 de julio de 1969. Este conflicto fue desencadenado por tensiones políticas y sociales profundas, pero la chispa fueron los incidentes surgidos durante las eliminatorias para el Mundial de 1970.
Otro caso en el que el deporte se empleó con fines políticos fueron los Juegos Olímpicos de Berlín 1936, celebrados durante el Tercer Reich con el objetivo de idealizar y presentar como moderna la ideología nazi. A pesar de ello, destacó la figura de Jesse Owens (atleta olímpico estadounidense), quien consiguió cuatro medallas de oro en las pruebas de 100 m, 200 m, salto de longitud y relevos, contradiciendo la ideología de la raza superior.
En resumen, considero que el deporte y la política siempre irán unidos, ya que los distintos sistemas políticos utilizan el deporte para distraer de los problemas sociales, ya sea de forma más directa o más indirecta.