És l'esport "l'opi del poble"?

 És l’esport “l’opi del poble”?

1. Introducció 

Des dels antics Jocs Olímpics a Grècia, l’esport es diferencia de la resta dels fenòmens socials per la seua capacitat de vertebrar identitats col·lectives, com es veu en la passió d’innombrables aficionats per la victòria dels seus. Esta identificació amb un equip o esportista és el que Jean-Marie Brohm, sociòleg, antropòleg i filòsof francés, anomena “nacionalisme esportiu”. 

 

Esta connexió amb la població és un dels fonaments de l’ús polític de l’esport, que comença des de les primeres manifestacions esportives. La locució llatina “Panem et circenses”, de Juvenal, feia referència a la pràctica habitual dels emperadors romans d’oferir aliment i espectacles de gladiadors per mantindre la població entretinguda i allunyada de la política. 

 

Esta manera d’utilitzar l’esport es manté al llarg de la història. A l’Espanya del segle XVIII, els intel·lectuals van parlar de “Pa i toros” i, a mitjans del segle XX, de “Pa i futbol”. Estes expressions descrivien situacions similars a l’antic Imperi Romà. 

 

A partir d’ací, l’esport ha sigut comparat amb la religió pel seu caràcter idolatrat. Brohm empra la cita de Karl Marx “la religió és l’opi del poble” per establir un paral·lelisme amb l’esport. Segons esta perspectiva, l’esport actua com una mena de droga que, en certa manera, distrau a la ciutadania dels problemes polítics del moment. 

 

Però ara ens podem preguntar: passa això encara avui en dia? L’esport és només un entreteniment que ens distrau, o també pot ser una manera de parlar de la realitat i intentar canviar-la? Si mirem exemples recents, com el Mundial de Sud-àfrica el 1995 i el de Qatar el 2022, veiem dos cares molt diferents de la mateixa moneda. A Sud-àfrica, l’esport va servir per a unir el país després de l’apartheid; va donar esperança i va fer que la gent se sentira part d’un projecte comú. Però a Qatar, l’esport també va ser una manera de mostrar al món una imatge concreta del país, centrada sobretot en la propaganda i el prestigi internacional. Esta pràctica moderna, coneguda com a sportswashing, ens fa pensar fins a quin punt els governs utilitzen l’esport per influir en la percepció de la gent i, sobretot, si nosaltres com a públic som realment conscients d’este ús. 

 

La finalitat d’este treball és revisar casos històrics representatius on l’esport ha funcionat com a “opi del poble”, però també mostrar que, en molts contextos, l’esport ha sigut una eina social i política que ha permés que grups vulnerables lluitaren contra el poder i per la justícia social. 

 

2. Context històric i teòric 

 

La crítica que definix l’esport com a opi del poble té les seues arrels en l’anàlisi socioeconòmica de Karl Marx sobre la religió. A la seua obra Contribució a la Crítica de la Filosofia del Dret de Hegel (1844), escrita en un context de grans desigualtats laborals i econòmiques, Marx no atacava la fe, sinó el paper social que esta tenia: calmava el sofriment, però podia impedir la rebel·lió. 

 

Un segle després, Jean-Marie Brohm i l’Escola Crítica de Frankfurt traslladen esta idea a l’esport. Segons Brohm, l’esport professional i d’espectacle complix una funció ideològica semblant a la religió: distrau, entreté i evita que la gent reflexione sobre els problemes socials reals. El futbol professional seria l’exemple més clar d’“opi del poble”. 

 

Al segle XX, baix règims autoritaris, l’esport va adquirir una dimensió política enorme. Els Jocs Olímpics de Berlín (1936) van ser utilitzats pel nazisme per a projectar una Alemanya poderosa i disciplinada, i el Mundial d’Argentina (1978) va ser una eina de la dictadura per ocultar les violacions de drets humans. 

 

Al segle XXI, sembla que esta funció propagandística continua. Els Jocs Olímpics de Pequín (2008) i el Mundial de Qatar (2022) ens mostren com països com la Xina, Rússia o els del Golf Pèrsic han descobert el poder de l’esport com a eina per guanyar prestigi internacional i millorar la seua imatge davant del món. Quins interessos econòmics, polítics i simbòlics estan en joc? 

 

Aquí entra el concepte d’sportswashing: l’ús de l’esport per “netejar” la imatge d’estats que tenen problemes amb els drets humans o sistemes autoritaris. Al Mundial de Qatar, per exemple, hi va haver molta polèmica sobre les condicions dels treballadors migrants, però la majoria de la gent només va veure un esdeveniment espectacular, gairebé com una gran festa global. 

 

Per això cal preguntar-nos: pot el futbol fer que no vegem la realitat d’un país? I també: quan celebrem un Mundial, què celebrem realment? Estem aplaudint l’esforç i dedicació dels esportistes? L’orgull pel nostre país? O simplement gaudim del joc i de la victòria sense pensar en res més? 

3. L’esport com a “opi del poble"

3.1 Sportswashing

Com ja tots sabem, l'esport s'ha convertit en un espectacle a nivell mundial que, d'alguna manera, evadeix les persones de la realitat que les envolta, fent que obliden tots els problemes que puguen tindre. Aquesta ferramenta l'han utilitzat molts països al llarg del temps per a desviar l'atenció dels seus problemes polítics, econòmics i socials.

Exemples històrics com els Jocs Olímpics de Berlín de 1936 o els mundials de futbol d'Itàlia el 1934 i el de l'Argentina el 1978, mostren com s'intenta blanquejar una dictadura mitjançant l'esport. Per això es coneix com a Sportswashing (rentada d'imatge a través de l'esport) a aquests successos, ja que, com diu la pròpia etimologia de la paraula, consisteix a "llavar amb l'esport", òbviament, llavar la imatge.

3.2 El Cas del Golf Pèrsic

Aquest fenomen s'ha tornat particularment rellevant en els últims temps a causa de la gran influència que estan adquirint els països del Golf Pèrsic en l'esport, on mitjançant esdeveniments de gran escala desvien tota la mala crítica que es té cap a ells.

Països com Qatar, els Emirats Àrabs Units i l'Aràbia Saudita són estats que no respecten els drets humans: països sense llibertat d'expressió, d'associació i de reunió, on exploten els treballadors i on es discrimina fortament les dones i les minories.

El motiu pel qual van començar tot això de forma sobtada va ser la gran riquesa que tenien de l'exportació de petroli i gas natural, riquesa la qual acabaria al mateix temps que s'acabarien aquestes energies no renovables. Per això, la decisió és clara: invertir en la seua magnificació global en el món de l'esport per a així guanyar una imatge legítima per al món sencer i poder ser sostenibles a futur sense necessitat de les fonts d'energia no renovables.

3.2.1 El seu ascens a l’Elit

L'estratègia d'aquests països es va posar en marxa amb rapidesa i de forma agressiva. La injecció espontània de capital al món de l'automobilisme l'any 2004 va ser el punt de partida: van introduir circuits al calendari de MotoGP (el de Qatar) i de Fórmula 1 (el de Bahrain). Això va fer entrar el món àrab de ple en les grans elits de l'esport d'alt nivell, ja que en només un any ja formaven part de les dues competicions més importants de l’automobilisme. Aquesta tàctica va continuar any rere any amb l'acaparament de més poder, allotjant esdeveniments de distintes disciplines, com ara el futbol, l'atletisme o l'automobilisme. Però no sols van allotjar esdeveniments, sinó que també van invertir a l'estranger. 

Un dels primers casos mediàtics va ser la compra del Manchester City l'any 2008. Aquesta gran injecció de diners que va tindre l'equip el va portar a aconseguir grans èxits que mai s'haurien pogut imaginar sense aquesta ajuda. Posteriorment, amb els anys, han anat comprant més clubs com el Màlaga el 2010, el PSG el 2011 i el Newcastle United el 2021. En tots aquests casos es veu una esporàdica i instantània pujada de rendiment dels equips a causa de l'espenta financera que reben per part dels xeics àrabs. A més, les marques que han patrocinat a molts equips, com ara “Fly Emirates” o “Qatar Airways”, han ajudat també a fomentar el comerç als seus països. I finalment, la inversió a les seues lligues locals, amb jugadors de la talla de Cristiano Ronaldo i d'altres estrelles, ha acabat de consolidar el seu ascens dins del panorama de l’esport mundial.

3.3 El cas culminant: El mundial de Qatar 2022

Tots aquests esdeveniments van culminar en el màxim esdeveniment esportiu i el que més repercussió ha causat en la història de l'Orient Mitjà: el Mundial de Qatar de l'any 2022.

La creació d'aquest Mundial va ser la prova definitiva de l'objectiu de l'Sportswashing: generar una falsa normalitat per a la gent del món, fent així que no foren conscients de tot el mal que hi ocorria. Es volia que Qatar fóra recordat per ser el país on es va celebrar el millor Mundial de la història i no com un país sense drets humans, ni llibertat democràtica.

Aquest Mundial estava preparat al mil·límetre. La federació de futbol de Qatar, juntament amb el mateix govern, van orquestrar-ho tot meticulosament amb un objectiu clar: generar una falsa normalitat i assegurar que l'esdeveniment fóra recordat com el millor Mundial de la història, desviant l'atenció de les crítiques internacionals cap a la carència de drets humans i llibertat democràtica al país.

La gran magnitud d'aquesta operació de blanqueig es va fer evident amb el cost humà de la infraestructura, ja que la ràpida construcció dels estadis es va fer extremadament mediàtica a causa de les grans quantitats de morts per les condicions infrahumanes en què es trobaven els treballadors; s'estima que hi va haver al voltant d'un miler de víctimes per causes relacionades amb les condicions laborals des del 2010, on es va anunciar Qatar com a seu. A més, per a mantindre la il·lusió de la grandesa i un fals sentiment de futbol, regalaven entrades i pagaven persones perquè actuaren com a forofos dels equips en cada partit, i situaven els aficionats a les grades de forma estratègica perquè en la retransmissió semblara que l'estadi estava ple, malgrat que cap partit, excepte l’inicial, la semifinal i la final, va superar el 75% de l'aforament. 

Paral·lelament, el blanqueig esportiu intern es va dur a terme amb la inversió a la lliga nacional, portant estrelles europees que acabaven la seua carrera (com Xavi Hernández, Marco Verratti i Rodrigo Moreno) per a servir de publicitat al país a canvi de grans sumes de diners. Així mateix, el govern i la selecció van ampliar i donar ajudes a futbolistes estrangers perquè es pogueren nacionalitzar amb el seu país, rebent recompenses econòmiques i augmentant artificialment el nivell esportiu de la selecció de cara al món i de cara al mundial.

4. L’esport com a eina de transformació

Ara, analitzarem uns casos que exemplifiquen que l'esport no és simplement l'“opi del poble” . Estos casos seran els següents: Nelson Mandela i el rugbi (Sud-Àfrica, 1995) i Colin Kaepernick (NFL, 2016). Cal recalcar que casos com els elegits hi han molts més, no obstant això, la nostra elecció ha radicat en els nomenats ja que ens serveixen per mostrar dues vessants mitjançant les quals l’esport pot ser utilitzat per a abogar per la justícia social: a través d’una institució o a través d’un esportista.

Nelson Mandela i el rugbi (Sud- Àfrica, 1995)

A partir de 1948, a Sud-àfrica, va ser instaurat l'anomenat Apartheid, un sistema polític caracteritzat principalment per la segregació racial. Va ser el Partit Nacional qui va formar les bases del sistema secundant-se sobre el fonament d'uns discursos religiosos, morals i de la supremacia de la civilització blanca.

Seguint la Llei de Registre de la Població de 1950, els sud-africans van ser classificats d'acord amb el seu color de pell, d'esta manera, era la població blanca la que gaudia de privilegis i oportunitats que les poblacions negra, mestissa i asiàtica no posseïen. I és que l'objectiu últim de l'Apartheid era que solament existira una Sud-àfrica: una blanca.

Este sistema va perdurar fins a la dècada dels 90, quan la jurisdicció segregacionista va ser eliminada gràcies a les protestes externes i internes i figures com les de Nelson Mandela i Desmond Tutu. No obstant això, la separació discriminatòria social, cultural i econòmica va romandre radicalment arrelada a la població sud-africana.

En este context, va aparéixer el rugbi, tradicionalment associat a l'elit blanca afrikàner. Este va a acabar convertint-se, sorprenentment, en una ferramenta de cohesió social. Va ser Mandela, president del moment, qui va comprendre l'enorme poder simbòlic de l'esport i va decidir fer ús dels Springboks, l'equip nacional de rugbi, com a vehicle de mediació entre races.

La finalitat última del president era clara: convertir un antic símbol de separació en un exemple de cohesió. Amb la condició d'aconseguir-ho, Mandela va idear una estratègia. D'una banda, va permetre que els Springboks conservara el seu nom, colors i emblema tradicionals per a guanyar la confiança de la població blanca. I d'altra banda, va tractar de convéncer a la població negra de les conseqüències positives de fer costat a la selecció nacional.

Mandela es va acostar de manera personal als jugadors, especialment al capità François Pienaar. Al seu torn, va implantar el següent eslògan: “Un equip, un país”. I l'equip va promoure activitats de cohesió de la comunitat i va incorporar símbols que representaven la diversitat del país, convertint la figura del Springboks en un vehícle de reconciliació entre la raça blanca i la negra.

El punt culminant del procés va arribar quan Sud-àfrica va ser seu de la Copa del Món de Rugbi en 1995. Per a sorpresa de tots, els Springboks es van proclamar guanyadors del campionat, derrotant a Nova Zelanda en la final. La imatge de Nelson Mandela fent-li lliurament del trofeu al capità Pienaar, mentre vestien la samarreta verda i daurada dels Springboks, es va convertir en una icona internacional de l'esport i d'unitat.

Amb este procés, es demostra com l'esport, més enllà que “l'opi del poble”, pot ser una ferramenta política i social molt poderosa capaç de vertebrar identitats col·lectives.

Colin Kaepernick (NFL, 2016)

Just abans de començar l'últim partit de la pretemporada dels San Francisco 49ers, en setembre de 2016, durant l'himne nacional dels Estats Units, Colin Kaepernick va romandre agenollat com una manera de protestar contra la desigualtat racial i la brutalitat policial que patia la comunitat afroamericana.

Kaepernick va atribuir el seu acte al no sentir-se orgullós del seu país que, en les seues paraules, “oprimix a la gent negra i a les persones de color”. El context que abasta l'acció és de gran tensió social i marcat per diversos polèmics assassinats d'afroamericans desarmats en mans de la policia, com els d'Eric Garner o Michael Brown, que havien causat un fort moviment de protesta sota el lema “Black Lives Matter” (Les vides negres importen).

Kaepernick no solament va mostrar el seu activisme dins del terreny de joc, sinó que va ser més enllà, donant un milió de dòlars a organitzacions i comunitats que advocaven per la igualtat racial i la justícia social. Van ser més jugadors de la NFL els que es van unir al moviment de Kaepernick, per exemple, el seu company Eric Reid, que també es va agenollar durant l'himne com a mostra de solidaritat amb la causa.

No obstant això, el seu acte va estar ple de polèmica. D'una banda, alguns ho consideraven un acte valent de desenrotllament social. D'altra banda, ho concebien com una falta de respecte cap a Estat Units. A partir d'esta controvèrsia, Kaepernick es va convertir en agent lliure en finalitzar la temporada, des de llavors, no ha tornat a ser contractat per cap equip de la NFL. Molts historiadors consideren que va ser vetat pel seu activisme social i polític.

Amb el transcurs dels anys, el gest de Kaepernick s'ha convertit en un símbol de cohesió social. Fins i tot el seu dret a la protesta pacífica ha sigut reconegut per l'expresident Barack Obama, a més que la lliga NFL va acabar admetent no haver escoltat adequadament la demandes dels jugadors que denunciaven el racisme.

En conclusió, el cas de Colin Kaepernick és una altra mostra de com l'esport no és simplement l'“opi del poble”, sinó que va molt més enllà, arribant inclús, a vegades com esta, a servir com a vehicle de transformació política i social

 

5. Conclusió

 

Amb este treball hem intentat respondre a la pregunta: l’esport és realment “l’opi del poble”? Hem vist que aquesta idea no és nova: ja als espectacles romans els jocs servien per distraure la gent, i, d’alguna manera, aquesta funció s’ha mantingut fins als nostres dies.

També hem aprofitat per a entendre què significa de veritat el concepte d’“opi del poble” i com Marx i Brohm el van aplicar, primer a la religió i després a l’esport. Els exemples històrics i actuals mostren com el poder ha utilitzat l’esport per reforçar ideologies o entretindre les masses: des del Berlín nazi fins a Qatar 2022. Però no tot és negatiu; hem comprovat que l’esport també pot ser una eina de consciència i de canvi social.

Hi ha moments en què l’esport va més enllà del simple entreteniment i es convertix en un altaveu per la justícia. Pensem en el Mundial de rugbi de 1995 a Sud-àfrica, on Nelson Mandela va usar l’esdeveniment per a unir un país després de l’apartheid, o en Colin Kaepernick, que es va agenollar durant l’himne per protestar contra el racisme als Estats Units. Estos exemples ens mostren que els esportistes poden ser agents de canvi social i plantegen una pregunta interessant: haurien de posicionar-se els esportistes, o només jugar i entretindre?

A més, institucions esportives i moviments col·lectius han fet visible causes com la igualtat de gènere, la diversitat o la lluita contra la violència. Això demostra que l’esport pot ser molt més que una droga social o un instrument de poder; també pot ser una plataforma per reivindicar i impulsar transformacions reals.

En conclusió, l’esport pot ser tant una forma de distracció com una força d’esperança i canvi. Tot depén de com s’utilitze i de la nostra capacitat de veure més enllà de l’espectacle. I per acabar, una pregunta que ens hauria de fer reflexionar: som espectadors passius que només ens deixem portar pel joc, o som participants actius d’una eina que pot canviar el món?

6. Referències

https://revistas.ufrj.br/index.php/Recorde/article/download/1237/1169

https://psicologiaymente.com/social/que-significa-religion-es-opio-del-pueblo-karl-marx

https://www.clarin.com/cultura/significa-frase-religion-opio-pueblos-_0_Oz9a9Oxnv.html

https://zaguan.unizar.es/record/120477/files/TAZ-TFG-2022-3615.pdf?version=1

https://nuevarevolucion.es/en-el-siglo-xxi-el-futbol-es-el-opio-del-pueblo/

https://www.tintaroja.es/deporte/1743-qel-futbol-es-el-opio-del-puebloq-cuando-la-tonteria-y-el-elitismo-se-hacen-dogma

https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/7365731.pdf

https://revistas.ufrj.br/index.php/Recorde/article/view/1237

https://www.fifa.com/es/articles/todos-los-mundiales-de-la-historia-campeones-sedes-y-mejores-jugadores

Un liderazgo transformacional y ejemplar: la imagen de Nelson Mandela en Invictus.

La incidencia del rugby en la consolidación de la Sudáfrica post-apartheid. Periodo 1992-1995.

Análisis del tratamiento informativo del racismo en el deporte. Los casos de Colin Kaepernick y Vinícius Jr.

El fútbol como instrumento sociopolítico. Un arma de doble filo.

THE GUARDIAN. (2021, 23 de febrer). Revealed: 6,500 migrant workers have died in Qatar since World Cup awarded.

Mario Coro Delgado (2022). El Mundial de Fútbol de Qatar 2022 como máximo exponente del sportswashing en el Golfo Pérsico. Análisis comparativo de Arabia Saudí, EAU y Qatar.

Gerschewski, J., Seltmann, M. & von Blumenthal, F. (2024). The l

imits of sportswashing. How the 2022 FIFA World Cup affected attitudes about Qatar. European Journal of Political Research