L'Antiga Roma: els ludi gladiatori
Durant la classe de hui, hem repassat els aspectes més rellevants dels Jocs Olímpics antics i hem vist també en què consistien els ludi romans, així com les seues principals característiques. A continuació, vos deixe en aquest enllaç el documental "El Colisseu, l'arena de la mort de Roma", per a què pugueu ampliar informació sobre un dels tipus de ludi més populars: els ludi gladiatori. En aquesta entrada podeu comentar els aspectes que més vos hagen cridat l'atenció del documental, així com altres aspectes que considereu rellevants sobre les manifestacions fisicoesportives en l'Antiga Roma que hem vist.
En aquest documental el factor que més m'ha agradat ha sigut que he pogut conèixer de primera mà la història de les batalles dels gladiadors mitjançant la vida i recorregut cronològic de Verus.
ResponderEliminarAl principi ens situem en la vida d'aquells temps a Itàlia en els anys 80 D.C, on les guerres abundaven, i per això Verus va ser capturat com a esclau després de la derrota del seu poble Moesia davant els romans. El factor més rellevant en aquest moment, és que ja en aquell període els esclaus van suposar un gran negoci econòmic amb la seua subhasta i així ser utilitzats com a mà d'obra. Aquest mateix procediment, també es pot observar més endavant amb la venda i compra de gladiadors dels "lanistes", on participa Verus per lliurar-se del fossat. Actualment, açò també continua en vigor però amb els jugadors dels equips esportius, com els futbol, exemple que empra el documental. O en els patrocinadors que ja existien en aquella època, els quals eren normalment polítics aristòcrates buscant popularitat, fet que reflexa com la política i la classe social tenien un paper fonamental.
Més avant, a part dels gladiadors que eren esclaus, també m'ha sorprès que hi hagueren gladiadors o voluntaris a sou, els quals podien pagar, mitjançant aquest ofici, els seus deutes o per incrementar la seua fama.
Per una banda, al llarg de tot el video l'entreteniment és clau. Però sempre ha estat lligat a l'èxit, la fama i reputació dels més poderosos. Com l'emperador que va utilitzar la construcció del Colisseu per aquests fins.
Per altra banda, cal remarcar el paper de la dona on continuava relegada a l'home ja que sols podia gaudir dels pitjors seients en el Colisseu. No obstant, podem apreciar un avanç respecte als jocs olímpics grecs antics ja que directament les dones tenien l'entrada quasi totalment prohibida excepte casos puntuals.
Per acabar, aquest documental m'ha ajudat a concebre la idea dels actes que es realitzaven en l'antiga Roma i al mateix temps per eliminar mites com la mort assegurada del gladiador en cada batalla. On també el vencedor està molt ben remunerat i comparteix un esperit col·lectiu amb la resta, ja que s'agrupaven per pagar un soterrament digne. Tot i això, el que més m'ha sorprès és quan al final de la història els dos vells amics Verus i Priscus guanyen les espases de fusta declarant-se un empat, acte que en els jocs olímpics grecs antics no haguera sigut possible.
Estoy totalmente de acuerdo con Júlia, en la visión que hace. En la película podemos ver representados todos y cada uno de los puntos que hemos visto en clase de una manera más gráfica.
EliminarSe puede ver el cambio de concepto de juegos de la época griega a la romana, donde pasamos de un ritual religioso a un espectáculo meramente de entretenimiento. Y solo, con tu permiso Julia, añadiría el uso que hace el “Emperador Tito” a nivel político. Con los juegos y en especial por su última decisión lava su imagen de cara al pueblo que hasta entonces no estaba de su lado, así recupera su liderazgo y como recalca el narrador “ Tras su muerte 6 meses después, pasó a ser uno de los emperadores más populares de la historia”.
Es un ejemplo claro de instrumentalización política de los juegos.
ResponderEliminarLa manera com es narra la vida de Verus al documental sobre el Colisseu m'ha impressionat, perquè ofereix una ullada propera a com era veritablement la vida d'un gladiador. Es mostra com, des del moment del seu captiveri després de la derrota del seu poble fins que s'endinsa al món dels jocs, l'esclavatge es transformava en un negoci gegantí i els homes eren tractats com a mercaderia, comprats i venuts.
També és sorprenent que no tots els gladiadors fossin esclaus, ja que alguns se sumaven per la seva pròpia voluntat per aconseguir diners o renom i així sortir dels seus deutes. Això indica que l'espectacle tenia un gran atractiu social i fins i tot es posaven en risc per aconseguir-ho.
Un altre detall que m'ha impactat és el paper de la dona. Encara que sols podia sentar-se als pitjors seients, almenys podia assistir als combats, cosa que ja suposava una diferència respecte als jocs grecs, on pràcticament estaven prohibides.
Els ludi romans van ser una de les manifestacions culturals i esportives més importants de l’antiga Roma. A través d’aquests espectacles, els emperadors aconseguien entretenir el poble, reforçar el seu poder i transmetre una imatge de grandesa imperial. El documental “El Colisseu, l’arena de la mort de Roma” mostra molt bé com aquests jocs no eren simples activitats d’oci, sinó una eina política i social que formava part essencial de la vida romana.
ResponderEliminarEl que més m’ha cridat l’atenció del documental és la manera com els gladiadors es convertien en ídols populars, tot i que la majoria eren esclaus o presoners de guerra. Els combats al Colisseu o les lluites amb animals (venationes) servien per demostrar el poder i la riquesa de Roma davant el poble i els estrangers. Aquest tipus d’espectacles reflectien clarament la idea de panem et circenses, amb què els governants mantenien el poble distret i evitàven revoltes.
També em sorprén la magnitud i la sotisficació de les instal•lacions, com el Circ Màxim, capaç d’acollir més de 200.000 espectadors, o el mateix Colisseu, amb uns 50.000. Açò mostra el nivell d’organització i la importància que tenien els jocs dins la societat romana.
Per últim lloc, a diferència dels jocs grecs, que buscaven l’excel·lència personal i espiritual (areté), ja que tenien un fort component religiós i educatiu, a Roma, el sentit dels jocs va canviar completament: la competició va perdre el seu caràcter sagrat i es va transformar en un espectacle de masses. El protagonista ja no era l’atleta lliure que buscava la glòria, sinó el gladiador, sovint esclau, que lluitava per sobreviure i entretenir el públic. Mentre els grecs exaltaven la bellesa, l’harmonia i el domini del cos, els romans buscaven emoció, poder i diversió col·lectiva. És a dir, els romans prioritzaven l’espectacle, la competició i el plaer del públic.
En definitiva, els ludi romans no només van ser espectacles d’entreteniment, sinó també una expressió clara de la política i la mentalitat de Roma. A través d’ells, l’Imperi projectava la seua força i mantenia la unitat del poble sota el poder imperial. Aquest tema m’ha ajudat a entendre millor la relació entre esport, societat i política en l’antiguitat, i a veure com l’activitat física sempre ha tingut un paper important en la construcció de la cultura i del poder
La verdad que llama poderosamente la atención lo que podían llegar a hacer los gobernadores para tener "al pueblo contento", ciertamente hemos mejorado como seres humanos, no tenemos leones, ahora tenemos toros (cosa que seguro estoy en unos centenares de años, la gente pensará lo mismo que pensamos ahora nosotros de los gladiadores) ahora existe la UFC en la que hay una serie de normas, pero siempre el ser humano parece ser siente la necesidad de comprobar quienes son los mas fuertes a la hora de sobrevivir, también veo curioso que según el documental los pulsos lo hemos heredado también hasta el día de hoy.
ResponderEliminarOs dejo por cierto un podcast sobre historia y datos curiosos, son varias horas pero si tenéis unos ratos muertos conduciendo por ejemplo quizá os guste.
https://open.spotify.com/episode/360qfcpunyT56GBQILQKoz?si=7wawPZCeRhSvvRQj19duEA&nd=1&dlsi=330c95ae71814f24
Els jocs olímpics es van mantindre durant uns 1200 anys fins a la seua desaparició amb la instauració del cristianisme.
ResponderEliminarEn contraposició amb els antic jocs olímpics, els ludi romans eren espectacles organitzats en grans instal·lacions com el Coliseu o el Circ Màxim. En aquest cas el documental destaca la magnitud i l’organització tècnica del Colisseu, una infraestructura monumental capaç d’acollir desenes de milers d’espectadors superant els espais on se celebraven els ludi més antics.
A diferència dels jocs grecs, l'objectiu dels ludi era l’entreteniment popular i la distracció política (“pa i circ”), amb participants principalment esclaus. El caràcter ritual i religiós quedava en segon pla i la violència encara era més accentuada, amb simulacions de batalles navals i espectacles mortals. En canvi, el documental mostra com, amb el pas del temps, els espectacles del Colisseu van perdre aquest component religiós i es van convertir principalment en manifestacions de poder i entreteniment massiu, on la violència i la sang tenien un paper central.
Seguidament, en el context romà i medieval van aparéixer altres jocs com el soule i l’harpastum, esports d’equip basats en la violència i la manca de regulació, que consistien a portar una pilota fins a un extrem del camp o fins al territori rival.
Per altra banda els ludis romans i el documental presenten una similitud. L'entreteniment popular. Tant els ludi com els jocs del Colisseu oferien una gran varietat d’activitats: curses, combats i representacions. No obstant això, mentre que els ludi incloïen curses de carros, obres teatrals i competicions atlètiques, el documental destaca sobretot les lluites de gladiadors, les caceres d’animals salvatges i les execucions públiques, formes d’entreteniment molt més cruentes.
En definitiva, tant en els jocs olímpics com en els ludis, l’activitat física era una expressió cultural i social de gran importància, encara que amb finalitats ben diferents: homenatge als déus i recerca de glòria en el cas grec, i entreteniment i control social en el cas romà.
La sessió de hui, sobre l’esport a l’Antiga Roma, ha segut molt interessant, ja que hem situat i estudiat els ludi gladiatori dins d’aquesta época.
ResponderEliminarEn quant al documental, “El Colisseu, l’arena de la mort de Roma”, m’ha semblat una manera molt bona d’aprendre aquest temari, ja que veient-lo hem comprobat molts aspectes de l’esport de l’època que previament haviem aprés de manera teórica.
La primera cosa que més em va cridar l’atenció va ser el nivell d’espectacle que mantenien els romans: la inauguració de l’anfiteatre Flavio, el colisseu, com a seu de batalla i la celebración que aquest fet va comportar, o els cent dies de programación que es respectaven demostren la magnitud de l’esport romà, i em semblen els primers trets dels quals provenen els grans events esportius actuals, ja què em recorda, per exemple, als 4 anys respectats entre cada Mundial de futbòl, o a la magnitud que comporta la presentación d’un nou fixatge o estadi.
Passant més al tema històric i artístic, cal destacar què, encara que al principi els ludis romans tenien caràcter religiós o festiu i eren de caràcter violent, amb el temps van evolucionar, institucionalitzant-se mitjançant l’estat o el manament de grans emperadors, i demostrant ser una disciplina amb un gran art estètic encara que la part bestial siga més impactant.
Així, encara que el documental potser exagere certs aspectes, com l’espectàcul i la brutalitat del combat, considere que ha segut una ferramenta molt útil per a entendre l’esport d’aquesta época.
Els ludi a l'antiga roma podriem considerarlos que eren la moda del moment, es a dir tenien una gran repercussió i pel que es sap agradaven molt a la ciutadania. Podem compararlos un poc amb els jocs olímpics de l'antiga Grecia, pero no eren del tot similars.
ResponderEliminarEn primer lloc, l'objectiu de celebrar els ludi era l'entreteniment, ja que es volia distraure a la població per a que no pensaren en alló important, com pot ser la política. Per tant, aquesta es la primera diferència amb els jocs olímpics de l'antiga Grecia. De açi l'expressió "pan y circo" que vol dir algo així com que si la població te menjar i espectacle no cuestionaran alló important.
Seguidament, derivat de l'objectiu principal, podem afegir més diferències. Una sería que ara les dones si tenien dret a anar a vore l'espectacle, ja que com més gent hi anara millor. L'altra sería que els ludis es celebraven en grans instalacions, de fet podien tenir inclòs més capacitat que les actuals. Un exemple sería el circ màxim, amb capacitat per a 200000 persones.
En tercer lloc, altra diferència molt important és la de que els ludis es podien celebrar en qualsevol moment i ja no cada 4 anys. Açó es feia per a aprofitar qualsevol moment d'inestabiltat social i/o política per a distraure a la població.
Per acabar, m'agradaría destacar que malgrat tots aquests canvis hi havia una cosa que seguia igual que a l'antiga Grecia, la falta de regulació, la qual seguia sent molt gran. De fet, solament estaba clar l'objectiu final, el que provocava un elevat indici de violència.
Els ludi gladiatori van ser un dels espectacles més importants i populars de l’antiga Roma. A través d’aquests jocs, els emperadors conseguien entretindre el poble i al mateix temps reforçar el seu poder polític i social. El documental “El Colisseu, l’arena de la mort de Roma” mostra com aquests espectacles no eren simplement diversió, sinó una manera de mostrar la grandesa i la força de l’Imperi.
ResponderEliminarEl que més m’ha agradat del documental és la història de Verus, un esclau que va ser capturat després d’una guerra i que va aconseguir convertir-se en un gladiador famós. A través de la seua vida, s’entén com molts homes encara que foren esclaus o presoners, podien arribar a guanyar fama, respecte o inclús la llibertat. Fins i tot, alguns s’oferien voluntàriament per a lluitar, buscant diners o prestigi personal. El Colisseu, on es feien els combats, era un edifici monumental capaç de rebre milers d’espectadors i és un dels símbols més clars del poder de Roma.
A diferència dels jocs olímpics grecs, que tenien un sentit religiós i buscaven la perfecció física i espiritual, els ludi romans es centraven sobretot en la diversió i l’emoció del públic. Els emperadors aplicaven la famosa política del “pa i circ” per a mantindre el poble tranquil per a evitar protestes o revoltes.
En conclusió, aquest documental m’ha ajudat a comprendre millor la importància dels jocs a l’antiga Roma i com a través de l’entreteniment, els romans combinaven esport, poder i política per mantindre la seua societat unida.
En esta clase, hemos podido ver cómo se desarrollaron y llegaron a su auge los Juegos Romanos (el ludo romano), en un periodo donde los JJOO habían comenzado a apagarse, y donde posteriormente, podemos ver que habría una sobre posición de las justas primitivas, tras la caída del imperio Romano en el S.V, y el surgimiento del cristianismo, hasta la colonización de América.
ResponderEliminarEn primer lugar, podemos decir que el ludo romano, consiguió instaurarse, gracias a la expansión del Imperio Romano, por gran parte de Europa, e inclusive Asia y África. Estos se organizaron principalmente en Roma, pero también se extendieron por todo el imperio, y destacan por tener como objetivo, dar espectáculo al pueblo, mediante la violencia, los golpes, la sangre y la muerte; en una época en la que el Imperio Romano había conseguido agigantarse, en gran medida gracias a esto. Parece un poco irónico, como a pesar de todo esto, anterior y posteriormente se utilizase la violencia como un espectáculo; pero todo esto paro cuando comenzaron a haber guerras donde la actuación de las personas, era inutil (1ª y 2ªGM) y donde estas aseguraban su muerte si participaban en el campo de batalla.
Lo que más me sorprende de todo esto, es la capacidad organizativa que tenían, quienes se encargaban de los eventos que se hacían en Grandes Circos y Coliseos; y el deseo por parte de los ciudadanos de ver muertes y violencia, tan repetidamente, ya que estos lugares estaban completamente llenos.
Sinceramente, me parece una barbaridad que esto se pudiese permitir, pero a pesar de ello, podemos ver que esto también ocurre en algunas plazas de España muy conocidas, como la de Valencia con la Tauromaquia. A pesar de estar en contra de esto, me sigue pareciendo increíble que haya gente que pueda comparar la muerte de un animal, con la de un ser humano, el cual se desgastaba con todo su corazón ara poder sobrevivir; aunque también tenemos que tener en cuenta que estos participaban de manera voluntaria, mientras que los toros no.
La película “El Coliseo, la arena de la muerte de Roma” presenta una mirada bastante fuerte sobre lo que de verdad implicaba el Coliseo en la antigua Roma. No solo era algo increíble en cuanto a construcción, sino que enseña cómo este gigantesco estadio servía de instrumento de autoridad, puesto que los Césares usaban las funciones para agradar a la gente y conservar su dominio social. Me impactó observar lo aceptada que estaba la violencia y convertida en diversión para todos.
ResponderEliminarUna sección muy atrapante es la que detalla la mecánica interna del Coliseo: la forma de organizar las justas, el cómo se planeaba cada función y el día a día de los luchadores. El documental logra comunicar esa mezcla de salvajismo, ceremonia y propaganda que caracterizaba esos sucesos, y te permite intuir la fuerza que debía sentirse en el ruedo. Las simulaciones y las claves históricas facilitan bastante imaginar ese entorno.
En resumen, el reportaje no solo informa sobre el pasado, sino que te hace pensar sobre el ser humano y de qué forma la autoridad emplea el espectáculo para moldear a la comunidad. Te queda la impresión de que el Coliseo era más que solo un sitio de combate, sino también un gran emblema de la forma de pensar y las oposiciones del Imperio Romano. Si te atrae Roma, este documental verdaderamente perdura en la memoria.
Durant l’època romana, els ludi Romani eren molt més que simples festes o celebracions. Eren un lloc on la gent es reunia per admirar, emocionar-se i, sense adonar-se’n, ser part d’un joc de poder. Entre tots els espectacles, els ludi gladiatori eren els més esperats, els que feien que la gent parlara del Colisseu dies abans i dies després. El documental El Colisseu, l’arena de la mort de Roma ens porta a dins d’este món, i ens presenta a Verus i Priscus, dos gladiadors que van lluitar amb valentia i habilitat. El que més impressiona no és només la força que mostraven, sinó la valentia que feia falta tindre per a sobreviure en un lloc on es podia perdre la vida fàcilment. A través dels seus combats, es veu com Roma estimava l’habilitat i l’honor, però també com la violència formava part de la seua manera de celebrar la grandesa.
ResponderEliminarNo obstant això, els combats no eren només entreteniment. Eren una manera de mostrar el poder. Els emperadors, baix la locució llatina de “panem et circenses”, utilitzaven els jocs per mantindre el poble content i distret, mentre consolidaven la seua autoritat. Els estadis eren escenaris on el desig i la por es barrejaven, on el públic cridava, s’animava i s’angoixava al mateix temps, i els gladiadors, enmig de tot això, deixaven de ser persones per convertir-se en símbols i ferramentes d’entreteniment. L’emperador sabia exactament com jugar amb estes emocions, i cada gest d’un gladiador podia provocar ovacions o silenci.
Malgrat tot, darrere de la força i del risc, hi havia persones que somiaven i lluitaven per sobreviure i ser reconegudes o arribar a ser lliures i aconseguir tornar amb les seues famílies. La història de Verus i Priscus, que van aconseguir la llibertat després d’un combat memorable, ens mostra que fins i tot dins d’un sistema cruel hi ha moments de justícia. I la realitat és que, contràriament al que ens han fet pensar els mites, la majoria no morien a l’arena, ja que molts propietaris els preservaven, perquè la seua formació era cara i valuosa com es pot llegir a este article:
https://historia.nationalgeographic.com.es/a/muerte-arena-vida-gladiadores-romanos-mas-alla-mito_22623
Este article de National Geographic ens destapa mites que sempre havíem assumit sobre els combats de gladiadors i ens oferix dades molt interessants com que la majoria de gladiadors exigien emparellaments nivellats, els diversos tipus de gladiadors que existien, la utilització de normes o que l’interés del combat residia principalment en ser original i en fer ús de diverses tècniques i armes.
Al final, els ludi gladiatori ens demostren la complexitat de la Roma antiga, que era un lloc on el poder, l’espectacle i la violència s’unien, però on també destacava la força humana. Verus i Priscus són exemples de valentia, de dignitat i del desig de sobreviure i ser reconeguts en un món on els emperadors el reduïen a simples mitjans de distracció d’una població que els deshumanitzava.
La verdad es que el documental me ha parecido muy interesante porque te enseña de forma muy cercana cómo era la vida de los gladiadores a través de Verus. Además, ayuda a quitarse de la cabeza el mito de que todos morían siempre.
ResponderEliminarLo que más me ha Impactado es ver cómo trataban a las personas como si fueran simples productos. Desde que Verus es subastado como esclavo, se ve que los "lanistas" movían muchísimo dinero comprando y vendiendo luchadores. Es muy duro, pero realmente es como los fichajes de fútbol de ahora. Pero, no todos eran esclavos, había gente que se apuntaba voluntaria para pagar deudas o simplemente por la fama.
También se nota que todo era puro marketing político. Los emperadores usaban el Coliseo y el Circo Máximo, que eran estadios brutales para hasta 200.000 personas, para tener a la gente distraída. Si el pueblo tiene comida y diversión, no se queja de la política. Esto es muy diferente a los Juegos Olímpicos de Grecia, que eran más espirituales y religiosos; en Roma lo que buscaban era el espectáculo de masas y la adrenalina.
Un detalle curioso es el tema de las mujeres. Aunque solo podían sentarse en los peores sitios del Coliseo, por lo menos podían ir, cosa que en los juegos griegos prohibido.
Para terminar, me quedo con el final de Verus y Priscus. Ver cómo dos amigos luchan y acaban consiguiendo la libertad con un empate me pareció increíble, sobre todo porque en Grecia eso ni se planteaba. Te hace pensar mucho en cómo el poder usa el deporte para moldear a la sociedad, pero que al final, incluso en un sitio tan bestia, siguen presentes la dignidad y la justicia.
ulises Blasco
EliminarEste documental nos permite adentrarnos en la vida de los gladiadores del Antiguo Imperio Romano, ampliando a gran escala el temario actual, además de conocer en primera persona una actividad que irá evolucionando hasta las actividades físico-deportivas actuales.
ResponderEliminarUno de los factores que más me ha llamado la atención, tanto del documental como del temario, es la consideración de la batalla como medio de entretenimiento, así como el disfrute por parte de los espectadores de la muerte y de los enfrentamientos. A pesar de ello, estas prácticas marcaron las bases de las actuales competiciones deportivas, basadas en superar a un rival empleando ciertas habilidades, compartiendo similitudes con la batalla.
Por otro lado, en esta época estas actividades tenían como objetivo el entretenimiento de los espectadores, por lo que los recintos estaban estructurados en gradas. No obstante, me ha llamado mucho la atención que estas gradas estuvieran divididas por sexo y por clases sociales. Por ejemplo, si eras hombre no podías disfrutar del espectáculo con tu mujer, ya que estas debían permanecer en las gradas más altas del anfiteatro. A pesar de ello, las mujeres ya podían acudir a esta clase de eventos, lo que supone un gran avance respecto a épocas anteriores.
Por último, también me ha sorprendido el castigo al dueño de los leones por no satisfacer al emperador y al público, reflejando el gran poder que tenía el emperador, quien castigaba incluso con la muerte si algo no era de su agrado (en este caso, las bestias no atacaban y decepcionaron al público).
Me asombra en lo que se asemejan estos "ludi gladiatori" de hace un montón de años con la sociedad actual. La tecnología ha cambiado el escenario de batalla, pero la psicología machacadora de las masas ha seguido intacta.
ResponderEliminarLos que acudían a la Arena a ver los juegos linchaban a los perdedores, al igual que se hace en la actualidad por Twitter o TikTok cuando algún famoso comete un error. Estos lugares tan masíficados ayudan a diluir la responsabilidad individual bajo la bandera del anonimato. En medio de la multitud, el individuo deja de ser uno para convertirse en un grupo. Nadie se siente culpable de tirar la primera piedra porque, en realidad, siente que la está tirando todo el mundo.
La pantalla, al igual que la barrera que separaba a la plebe de la arena, ofrece una seguridad cobarde. Nos permite disfrutar de poder destruir a alguien, pero sin correr el riesgo físico de bajar al combate. Al final, estos espacios convierten el sufrimiento o la humillación ajena en un simple producto de consumo rápido cuya única función es satisfacernos hasta que llegue el siguiente espectáculo.
Esto demuestra que seguimos viendo ese "panem et circenses" de esa época, en nuestra actualidad.
Carlos Calabuig
Eliminar